11-05-2014: MALLORQUINS I EIVISSENCS SOTERRATS AL FOSSAR DE LES MORERES

Bartomeu Mestre i Sureda…..

SJ

No poden definir-se com a “nacionalistes” aquells partits polítics que esquarteren la seva acció territorial i l’adapten a les divisions administratives espanyola i francesa. Quina és la nació dels partits nacionalistes valencians, menorquins, mallorquins, principatins…?El reduccionisme alimenta la ignorància i, per això, patim un desconeixement tan gran entre els diversos territoris. La propagació recent de cartells independentistes que només mostren el Principat de Catalunya o les referències patètiques als “som sis milions”, fan part, de manera inconscient, però activa, de la tasca provinciadora de la dinastia borbònica. No, no som sis milions! Qui s’atribueix la potestat d’usurpar la nacionalitat catalana a gairebé la meitat de la població?

=======================================================

Defensors de les llibertats de Catalunya 1705-1714 és un opuscle excel·lent editat l’any 2010 (1). És un treball de caràcter divulgatiu i pedagògic singular. Entre d’altres qualitats i virtuts, té l’esma de brindar un enfocament molt correcte des del punt de vista nacional i no, com sol passar amb moltes publicacions elaborades des del Principat, amb una visió regionalista, esquarteradora i – com diria Guillem d’Efak – “catalunyesa”.

En el recomanable llibretó hi ha un just recordatori als regiments valencians de fusellers i als artillers mallorquins que moriren en la defensa de Barcelona i reposen al fossar de les Moreres, allà on no s’hi enterra cap traïdor.

*     *     *

El regionalisme afavoreix l’esquarterament
El regionalisme fa més mal que una calabruixada d’estiu damunt la vinya. Ara mateix tot gira a l’entorn de 1714. Hi una fixació obsessiva quan caldria parar esment si volem evitar que l’eufòria es transformi en decepció col·lectiva. Les expectatives exagerades tenen aquest efecte. Vaig viure els pronòstics dels qui feien volar coloms que el 1992, arran dels jocs olímpics, assoliríem la independència. No tinc el més mínim dubte que, més prest o més tard, serà així. Allò que no crec oportú ni convenient és posar un dit al calendari, perquè abans cal fer uns deures pendents molt necessaris. El primer de tots és tenir present sempre tota la geografia i tota la ciutadania per dotar-la de símbols unificats i no diferenciadors.
No cal minimitzar la importància de l’onze de setembre de 1714, data de la caiguda de Barcelona, cap i casal de la nació, però així i tot la referència no deixa de ser localista. Com així 1714 i no la primera i emblemàtica data de 1707? No hem d’oblidar que tot el mal ve d’Almansa. Com així no 1715? Tampoc no hem d’oblidar que Mallorca va ser el darrer bastió de la nació catalana. 1714? Sí, però no només 1714! Barcelona? Sí, però no només Barcelona! El reduccionisme alimenta la ignorància i, per això, patim un desconeixement tan gran entre els diversos territoris. La propagació recent de cartells independentistes que només mostren el Principat de Catalunya o les referències patètiques als “som sis milions”, fan part, de manera inconscient, però activa, de la tasca provinciadora de la dinastia borbònica. No, no som sis milions! Qui s’atribueix la potestat d’usurpar la nacionalitat catalana a gairebé la meitat de la població?
Hi ha molta de feina per fer i l’hem de voler fer plegats i sense exclusions! Hem de combatre els paranys que s’ha empassat la nostra gent durant tres segles d’intensa colonització i, sobretot, ridiculitzar les fórmules que, adesiara, accepten i propaguen els partits regionalistes (2). Tot això de “ritmes diferents” o “països” són ganes d’embullar la troca. No tenim mitja dotzena d’himnes nacionals, ni diades nacionals, ni senyeres nacionals… Dum singuli pugnant universi vincuntur. Mentre lluitem en faccions separades tots plegats serem vençuts. És una utopia condemnada al fracàs creure que es pot bastir una nació “en clau de volta”. Cap nació digna diria mai que cadascú vagi al seu vent i pari esment al seu redol. La nació catalana s’ha d’aixecar rica i plena; completa! Ho dicta La Balenguera: la soca més s’enfila com més endins pot arrelar.
Així ens ho va escriure Joan Oliver, Pere Quart a les Corrandes de l’exili:
Una esperança desfeta
una recança infinita
i una pàtria, tan petita,
que la somio completa!
L’esbocinada memòria
Que al fossar de les Moreres hi ha sang mallorquina sol dir-se amb la boca petita. Això no obstant, el suport dels mallorquins va tenir una importància majúscula i, malgrat que encara ara no ha rebut el reconeixement merescut, està prou documentat. El març de 1705 arribaren a Barcelona un centenar d’artillers mallorquins per enfortir la defensa de la ciutat. El maig de 1707, just després de la derrota d’Almansa, altres cent cinquanta artillers de Mallorca es desplaçaren i s’instal·laren a Barcelona. Ja en la plenitud de la guerra, el 26 d’octubre de 1713 i protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar, vi, farina i pólvora que també desembarcaren cinquanta-tres artillers experimentats, reclutats per Francesc Antoni Vidal i dirigits pel capità Joan Saurina i el tinent Bartomeu Ballester. Encara dia 9 de setembre de 1714, just dos dies abans de caure la ciutat, dues naus mallorquines varen esquivar el setge marítim de les tropes felipistes i desembarcaren menjar i armes. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle de la Mare de Déu de la Mercè. Els desembarcats lluitaren fins al final a les ordres de Joan Baptista Basset, el general maulet valencià. Es distingiren amb valentia Francesc Costa i Francesc Rovira. A tot això, al llarg d’aquells anys, sovintejaven tant les barques del bou, principalment d’Alcúdia, Palma i Felanitx, que els barcelonins, en veure les naus mallorquines carregades de queviures, feren popular la dita: “ara arriba el rebost de Mallorca!”.
En temps moderns, a Barcelona s’han retut homenatges i reconeixements públics al general Basset i als regiments valencians, però no tinc cap notícia que s’hagi fet el mateix amb els herois mallorquins. Passa d’hora!
La caiguda de Mallorca (juny-juliol de 1715)
Caiguda Barcelona el setembre de 1714, el virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors es negà a capitular davant dels emisaris de Felip V. Fins i tot, dia 13 d’octubre de 1714 refusà l’oferiment del comandant Dancourt que li donava 100.000 escuts si es rendia. Rubí reclamà l’auxili de Nàpols, però no arribà. Dia 16 de juny de 1715 l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un fort contingent de cavalleria i d’artilleria. El cavaller d’Asfeld havia participat a la batalla d’Almansa i dirigit el sàdic extermini i incendi de Xàtiva. Després va atacar Tortosa i participà en el setge de Barcelona de 1714. Ara, nou mesos després, comandava les tropes que havien de fer caure Mallorca, com a darrer territori de la resistència.Felanitx, poble de patriotes
En parlar de felanitxers, apareixen els noms de Joanot Colom (?-1523), Pere Oliver i Domenge (1886-1968) o Nadal Batle (1945-1997), per destacar tres defensors de la terra. En canvi, hi ha una ignorància general dels felanitxers que moriren en enfrontar-se a les tropes de Felip V que havien desembarcat aquell dia. El 16 de juny de 1715, un improvisat exèrcit popular d’uns sis-cents felanitxers plantaren cara a l’Horta, al costat de Calonge, a les tropes borbòniques, ben armades i vint vegades superiors. El desigual combat va durar poc. Moriren sis felanitxers i foren detinguts, entre d’altres, el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell i Bernat Bordoy Albons. Dia 17, les tropes felipistes acamparen a Felanitx, just al costat del Convent i, des d’aleshores, aquell indret es va dir el camp de la traïció i, fins a finals del s. XIX, el carrer del Puig Verd s’anomenava el de la traïció.
L’exèrcit invasor només va fer estada al poble dos dies. En partir, deixaren abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat davant la façana del Convent (3).
De Felanitx les tropes borbòniques anaren fins a Alcúdia on també hi va haver una tímida resistència i, després, cap a Palma. Dia 2 de juliol, Mallorca capitulava, amb un ambigu manteniment dels drets “a voluntat del rei”, i dia 9 D’Asfeld entrava a la ciutat. (4)Una doble reparació imprescindible!
La memòria històrica no es pot circumscriure a la Guerra dels Tres Anys. Si avui ningú no s’imagina que Franco pugui donar nom al Born de Ciutat, hauria de blasmar igualment que tant a Palma com a altres pobles de l’illa el genocida cavaller d’Asfeld retoli noms de carrers. Els fets descrits, tant la participació mallorquina a la defensa de Barcelona com la defensa de Mallorca, reclamen un tribut de reconeixement. En el primer cas, la iniciativa d’instruir la reparació deguda hauria de sorgir des de Barcelona. En el segon, caldrà fer-ho des de Felanitx, però obrint l’univers de participació.Juny de 2015; un projecte obert a Catalunya
Els pobles justs i savis enalteixen les actituds lleials dels seus ciutadans. Cada any es commemora a València el 25 d’abril de 1707 i al Principat de Catalunya l’11 de setembre de 1714. Quants de valencians o principatins han tingut qualque record a la caiguda de Mallorca?
D’aquella derrota, i del Decret de Nova Planta que se’n va derivar, varen venir gran part dels nostres mals actuals amb una retallada gegantina dels nostres drets i la instauració d’un règim de tipus colonial que perdura. Dia 16 de juny de 2015 farà tres segles en clau de l’enfrontament dels felanitxers a l’exèrcit de Felip V. Felanitx, en primera instància, però també Mallorca sencera i el conjunt de la nació catalana, tenen el deure pendent de corregir tan injust oblit.
Així les coses, des de la societat civil, caldrà enllestir una proposta per organitzar un conjunt d’actes (exposició, conferències, rapsòdia de poemes…) que haurien de concloure, per deixar constància del recordatori, amb instal·lar una placa al peu del canó del Convent, en el Camp de la Traïció, i qualque símbol escultòric a l’entorn del lloc de l’enfrontament. Aquesta iniciativa ha de convidar, sense exclusions, totes les entitats de qualsevol indret del país que s’hi vulguin afegir. El desafiament públic roman obert. Ningú no hauria de fer els ulls grossos. Tal com cridaven els agermanats de Mallorca: Pac qui deu!
(1) Editat per Memorial 1714 l’opuscle va servir de catàleg de l’exposició. Presentat pel president de l’entitat, Jordi Miravet, els escrits de Jordi Peñarroja aporten retalls biogràfics: Antoni de Peguera, Jordi de Hessen-Darmstadt, Pere Joan Barceló, el “Carrasclet”, Francesc Macià i Ambert,”Bac de Roda”, Josep Moragues, Rafel Nebot, Joan Baptista de Cortada, Antoni de Villarroel, Sebastià de Dalmau, Rafael Casanoa i Comes, Joan Baptista Basset, Regiments valencians de fusellers de Sant Vicent Ferrer i M. D. dels Desemparats, Artillers mallorquins al setge de Barcelona, Marianna de Copons, Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès de Poal, Manuel Desvalls i de Vergós, El Regiment de Sant Miquel i les companyies de fusellers aragonesos, Ermengol Amill, Dones de Barcelona, Pau Ignasi de Dalmases.(2) No poden definir-se com a “nacionalistes” aquells partits polítics que esquarteren la seva acció territorial i l’adapten a les divisions administratives espanyola i francesa. Quina és la nació dels partits nacionalistes valencians, menorquins, mallorquins, principatins…? Amb la nació a Mallorca passa el que va passar amb la llengua. L’anomenaven mallorquí, vernacle, materna o, fins i tot, “la nostra”. Tot per no dir català. Els defensors dels eufemismes al·legaven pragmatisme i prudència. Amb la definició nacional passa tres quarts del mateix. Darrerament, molt més entre els joves militants dels partits illencs, s’ha enfortit un inexistent i irracional “balearisme” que fa un segle era patrimoni exclusiu de la dreta més espanyolista i ara, com els “catalunyesos” del Principat, fa el joc a l’esquarterament i afavoreix l’enfortiment de l’oprobi.(3) Vg. l’arxiu adjunt, VESTIGI, la foto del canó de l’exèrcit de Felip V abandonat en el Camp de la Traïció.(4) A la magnífica pàgina de Llorenç Buades, d’on he extret la il·lustració, tot i no esmentar l’enfrontament de la batalla de l’Horta, hi trobareu una molt bona cronologia de la poc coneguda caiguda de Mallorca: http://www.ixent.org/milsetcents.html
Bartomeu Mestre i Sureda
blog Etziba Balutxo… http://blocs.mesvilaweb.cat/Balutxo

Deixa-hi una resposta

*

captcha *