Aplech de preceptes, estatuts i ordenacions, aprovats y sancionats per les Corts Catalanes …..

ENRIC BORRÀS  …….

aplec1908

PRIMERA PART : Preàmbuls i proemis

Amb aquest mateix títol, en Francesc Ferrer Gironès (regidor independent per ERC a Girona) obria el passat diumenge, 31 de juliol, el seu article quinzenal al diari El Punt:

«En refer l’Estatut caldria pensar en la conveniència que el primer paràgraf del preàmbul sigui sintètic, curt, i prou entenedor per abraçar el programa principal de la nostra nació.

[…]

»Aquests preàmbuls tenen una funció pedagògica. Per exemple, als EUA el preàmbul de la seva Constitució, de 1788, comença així: “Nosaltres, el poble dels EUA, en ordre formem una unió més perfecta, establim justícia, garantim tranquil·litat interior, prevenim per a la defensa comuna, promovem el benestar general, i afermant la benedicció de llibertat a nosaltres mateixos i a la nostra posteritat, ordenem i establim aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica”. Com es pot veure, és una síntesi que explica un programa. És tan clar aquest programa que els professors el fan aprendre als alumnes de les escoles de memòria. Així, resulta que tots els ciutadans de l’estat són coneixedors des de petits de la síntesi del seu govern.»

I en Ferrer segueix el raonament i l’aplica a les nostres necessitats, i després d’adjectivar de «vol gallinaci» la redacció (de la mà de Solé Tura) del preàmbul de l’estatut del 1979, fa una interessant proposta de proemi per al nou estatut, que podeu llegir aquí.

En acabat de llegir l’article que us cito, vaig recordar que tinc un exemplar de Les Constitucions de Catalunya [copio literalment:] «Aplech de preceptes, estatuts i ordenacions, aprovats y sancionats per les Corts Catalanes, recompilats per en Joaquím Rodriguez», imprès a Barcelona l’any 1908. Es tracta d’un plec de setze pàgines, més coberta, cosides amb una grapa metàl·lica, de format 16 x 11,7 cm, i el comú del text en cos 8. És alliçonador de constatar que el recopilador, en el seu «Prefaci», faci també una declaració de principis.

M’he pres la feinada de recollir-ne el redactat original, que és en català prenormatiu, amb un programa d’OCR (Reconeixement Òptic de Caràcters) i polir-lo dels símbols estranys que resulten d’aquesta lectura electrònica:

PREFACI

AVUI que el Nacionalisme Català conmemora un dels fets mes gloriosos de la Historia Patria, creiem oportú fer coneixer els principals estatuts i ordenacions que integravan les Constitucions de Catalunya.

Aqueixos preceptes elaborats dispersament en diverses èpoques i ab distintes circumstancies, i que constitueixen el reliquiari sagrat de la llegisllació catalana, son el treball, el fruit, la tasca de la mes admirable de les antigues institucions nacionals de Catalunya: les Corts Catalanes.

Les Constitucions de Catalunya que, ja com á usatges, ja com á lleis escrites regiren als calalans durant varis sicles, han sigut copiades per varis Estats diferents.

Els Goberns, ansiosos de garantir els drets á llurs ciutadans, han cercat son esperit per inculcarlo en sa Constitució respectiva.

Es un dato elocuentíssim i significatiu el fet de que en la inmensa majoría de Constitucions modernes poden véurehi, avui encare, la sava, els principis eminentment humanitaris, verament lliberals, essencialment democrátichs que informaven nostres lleis cabdals.

Els Estats en que més directament poden trovarse els espills de llibertat que tenien nostres antigues Constitucions –al dir de eminents tractadistes de Dret– son:

Anglaterra, Fransa, Portugal, Dinamarca, Russia, Noruega, Austria, Hongría, Prussia, Suecia, Rumania, Grecia., Italia, Alemanya, Brasil, Estats-Units, Suissa, Argentina, Bélgica, Colombia, Perú i Espanya en les cinc Constitucions del sic/e passat, aixó es, 1812, 1837, 1845, 1869 i 1876.

Aquesta sola enumeracíó, sucinta i sintética, denota quin fou cl regiment de vida de nostres avant-passats en lo referent á la res-pública.

. . . . . . . . . . . . . .

Els nacionalistes ansiem una Catalunya rica i forta, gran i lliure, perxó anhelèm les antigues
Constitucions de Catalunya. Pero no suspirèm per implantarles intactes, empolsades per la acció dels temps que passen, no, sino que les desitgèm catalanes, ben catalanes, emprò modernes, ben modernes. Espurgades de aquells extrems que la evolució dels temps hagi eliminat per atavichs, possehidores de les preceptuacions que la vida moderna conceptúa indispensables, é impregnades d’un esperit intens de progrés, que permeti á la societat la prompta implantació de les mellores que la humanitat, en evolucions futures, assenti com á indispensables.

Entenent que en el conjunt del poble deu residir la sobiranía, volèm que sos usatges siguin les lleis que el regeixin.

Perxó avui espargím entre’l poble l’aplech llegisllat dels principals usos i costums de nostres majors, i al cantar ses excelencies, ho fem, no ab un aire elegíach endressat á la Catalunya histórica, sino ab el ritme acompassat i seré d’un himne de gloria ab que saludèm á la renaixenta Patria Catalana.

========================================================

SEGONA PART:  LES CONSTITUCIONS CATALANES

En l’estat actual de coses, l’esforç conscient d’una
societat treballadora ha de subjugar-se a la inèpcia
d’un estat vençut pel temps i les idees


Amb aquest post d’avui enllesteixo la feina començada ahir en oferir-vos a la lectura el «Prefaci» de Les Constitucions de Catalunya (Barcelona, 1908). Més avall en trobareu la resta del text. Us en recomano la lectura i la reflexió: hi ha disposicions de prop de mil anys d’antiguitat que són més avançades que moltes d’actuals. En un e-correu d’ahir en Francesc Ferrer em comenta: «L’arrel dels nostres drets històrics haurien de ser les Constitucions. Unes Constitucions que es treuen amb violència i per via militar. Aquestes Constitucions ara haurien de ser la pauta de les nostres competències». Hi sóc del tot d’acord, però em sembla que els quins usen dels drets històrics per intentar arranjar un estatutet ridícul, no s’adonen del que representen i signifiquen les Constitucions catalanes. Si més no, poden usar de l’aplec que en féu en Joaquim Rodríguez (que reprodueixo a sota) i així sabran on es foten i, de passada, potser aprenguin a pensar i a actuar com a catalans.

 Enric Borràs

6-08-2005

 

Les Constitucions de Catalunya

——↔——

ELS FURS DE CATALUNYA

En l’any 1382 varen celebrarse Corts á Montsó. I en aquella magna assamblea, sintétich acoblament dels pobles confederats de la Corona d’Aragó, el gran rei en Pere IV va dir, dirigintse al poble, les següents paraules:

«Mireu vostres furs i constitucions, vostres llibertats i vostres privilegis i vos tindreu per els pobles mes lliures de la terra.»

Aquestes paraules foren pronunciades, com hem dit, en 1382, en ple sicle XIV, en mitg d’un període que la historia ha batejat ab el nom de edat de férro i de sanch, de opressió i de tiranía de la época moderna.

Cuan per tots els ámbits d’Europa retrunyien els clams de les víctimes de la opresió tiránica del mes desenfrenat poderiu feudal, el rei de Catalunya, ab exclamacions de joia, s’enorgullia d’esser monarca del poble mes lliure del mon.

Es aquest el mellor panegirich que pot ferse de les antigues institucions catalanes.

Es aquesta la mes ferma penyora de les llibertats que gaudía’l nostre poble, i que avui meteix moltes nacions modernes voldrien pera sí.

Tots els cata1ans han de contribuir, en proporció dels llurs cabals, als gastos del Estat.

Usatge Princeps namque.

La propietat es respectable. El que per cualsevol modo atenti contra ella, s’el considera separat de la Pau i Treva.

Cort de Barcelona, 1413.

La llar catalana, com á domicili de la familia natural, la corporació, la comunitat, etc., es inviolable.

Constitucions de Pau y Treva.

Si algú promogués ó cooperés á guerres civils óintestines, si es refugía en el seu domicili propi, no es castigat.

Constitucions de Pau y Treva.

Tal seguretat hi ha d’haber pels camins i carreteres, que cualsevol malifeta comesa ab els vianants que per ells transin, es castiga com á delicte de lesa Magestat.

Cort de Barbastro, any 1192.

Lliures i segurs sian els camins; pau i treva hi hagi pera’ls vianants; vingan les naus á tots els ports, desde Salou al Cap de Creus, sota’l meu ampar, perque’ls camins de la terra i’ls ports de mar, son del Princep i deuen estar sémpre sota son patrocini, de modo que tots els homes, així nobles com plebeus, tant els mercaders com els senzills vianants, poden anar i venir ab ses coses i utensilis lliures de tot temor.

Berenguer lo Vell. Usatges, any 1068.

A Catalunya, la correspondencia es inviolable.

Cort de Barcelona, any 1702.

Pera major gloria dels llegislladors cataláns, devém fer notar el fet de que l’Estat Espanyol, fins á la Constitució del any 1869 no decretá, esplícitament, la inviolabilitat de la correspondencia.

Excepte en els mesos de cries, la cassa i la pesca son complertament lliures.

Cort de Montblanch, any 1333.

Ningú es castigat juntament ab béns i ab persona.

Cort de Cervera, any 1359.

Ni el Rei ni els seus Oficials poden despullar á algú de quelcuna cosa que posseeixi sense coneixement de causa i ferma sentencia donada.

Cort de Barcelona, any 1283.

Qui violentment haurá expellit á algú de posessió alguna, ans que sentencia de Jutge sía donada, si tenia causa entaulada, pert aquella, i aquell que per violencia haurá perdut loque possehía, li será integrament restituit.

Cort de Barcelona, 1283.

Si algún bandoler ó malfactor, fent amenasses ó altra coacció conseguís que alguna persona li fes donació de fet ó per paraula, de drets i accions sobre inmobles ó altres efectes, legalment no pot fruirne la possessió, i si reclamés la declaració de propietat á favor seu, será condemnat á servir perpétuament á galeres.

Cort de Montsó, any 1553.

Els habitants de masies, cases solitaries ó llocs menors de vint cases del present Principat, que s’haguessin vist obligats á donar de menjar á bandolers i malfactors no son perseguits per procés de fautoría, sinó per procediment ordinari.

Ordenacions del Sometent.

Si anant soldats perseguint á malfactors, arríban á cualsevol Ciutat, Vila ó Lloch ont hi hagi Castells ú Hostals del Estat ont poguerse allotjar, han de fer estada en dits allotjaments, sense que pugan aposentarse en cases particulars sino en defecte de hostatge públich, empró abonant relligiosament els gastos de dispesa.

No obstant el cap de casa no está obligat á deixar á sos allotjats sino la tercera part de sa habitació, sense Ilits, vitualles, vaixella ni efectes casolans.

Corts de Barcelona, anys 1547 i 1564.

Els calalans están exemps del servei de les armes, si el Princep ó son Llochtinent no’s posen al front del exercit.

No estan obligats á servir de guarnició en destacaments militars ó en el resguart de les fronteres.

No deuen tampoch servir en les guerres fora del Principat ni en les armades d’enganx forsat. La redempció del servei militar, cuan es permesa, es fa en proporció de la posició social de cada hu, jamai baix un tipo general i uniforme.

Usatges de Barcelona.

EL COMPLIMENT DE LES LLEIS

Poch valdría fer Lleis i Constitucions si no havien d’ésser, per lots los ciutadans i en especial pel rei i llurs oficials, extrictament observades i rigurosament complídes, perxó, confirmant els Usatges de Barcelona, volèm i manèm que sian observades al peu de la Iletra, per lo que no es válida cap contravenció als usos, práctiques, costums ó constitucions de Catalunya, ancar que fós dictada pel rei ó Ilurs oficials.

Corts de Montsó, anys 1289 i de Barcelona, 1481.

Si en algún capitol, estatut ú ordenació de les Constitucions s’hagués de donar interpretació alguna, una junta composta de cuatre individuos de cada estament baix la presidencia del Princep, i assessorada per cuatre savis en lleis –jurisconsults– fará la aclaració demanada. Si fós necessaria queIcuna esmena en el text de les lleis, la junta ho posará á la deliberació de la Cort General de Catalunya, allavors primerament esdevenidora.

Cort de Barcelona, any 1299.

Si per esser criminal el fet que suscita la aclaració, els prelats assignats com á representants de la clericia, no volen pendrer part en la junta sosdíta, pot i deu donarse parer sense la llur ajuda. En tots cassos deu establirse preferencia per les sentencies i acorts de passades Corts Generals.

Cort de Gerona, any 1321.

Ningú, ni’1 Lloctinent General, ni els Portantveus del Gobernador General, ni altre empleiat publich, pot fer Edictes ni Crides, així generals com particulars que sian contra Constitucions ó Capitals de Cort. Empró si fóssin promulgades, l’empleiat públich que les afirmés, caurá en les penes dels contrafents á les constitucions, i será privat d’exercir son ofici.

Cort de Montsó, any 1289, de Barcelona, anys 1413 i 1599.

Ab el fi de lograr el mes exacte compliment de les lleis de Catalunya, el Gobernador General te delegats ó portantveus en tots els caps de comarca i principals ciutats i viles. Mes aqueixos delegats no poden transferir á ningú el desempeny de les funcions que els hi competen.

Cort de Montsó, any 1363.

EIs assessors del Gobernador General poden, en cassos extraordinaris, establir penes i penyores, si trobantse ab una malifeta no s’hagues aplicat al delincuent el castich á que es féu mereixedor, empró la seva disposició jamai pot esser exagerada ni arbitral, car es nula si está en pugna ab les Lleis pera que es regeix la Audiencia.

En aquells cassos que, per la magnitut del fet, ho cregui convenient, pot consultar i aconcellarse d’un jurisconsult.

Cort de Barcelona, any 1409.

Cualsevol Diputat que sápiga ó hagi esbrinat que existeix anormalitat en els actes de un o mes empleiats, te’l dever dé comunicarho á les Corts si están obertes, i si no á la Diputació General de Catalunya.

Si l’erro comes fos impensat ó per descuit, sofrirá la privansa de tot ofici publich durant cuatre anys; pero si fós intencionat, ademés de satisfer els perjudicis será perpétuament inhabilitat.

Cort de Montsó any 1470.

La Diputació General de Catalunya pot hi deu delegar á un procurador ó sindich pera que vigili per l’estricte compliment i bona observansa de les lIeis de la terra; ont existissin sospites de que fóssin ó anessin á esser hollades, aunque fós pel Llochtinent ó altres oficials del Reial Concell.

Corts de Montsó anys 1510 i 1534.

Si els que son familiars del Sant Ofici, Creuada ó Cambra Apostólica, haguessin comés algún, delicte, no obstant i la llur familiaritat poden i deuen esser jutgats pels furs ordinaris.

Cort de Montsó, any 1553.

LA JUSTICIA CATALANA

En els temps anteriors á la primera recompilació dels célebres Usatges, regía á Catalunya la llegislació goda; però aquesta llegislació no bastava pera les noves necessitats del poble, així que en l’any 1068 el Comte de Barcelona Ramón Berenguer I, va promulgar els Usatges que tan célebrement han passat á la historia.

Ademés d’en Berenguer I lo Vell, que va iniciar la recompilació, varen aplegar nous usos, els sobirans Berenguer III, Berenguer IV, Alfons I i Jaume’1 Conqueridor.

Al entrar en la Edat Mitjana, els sobirans de Catalunya varen despossehirse de les funcions llegisllatives, entregantles á les Corts Catalanes que tant hermosament varen honorarles.

Cap magnat s’atreveixi d’aci en avant, á castigar als culpables ni ha penjarlos, car la execució de la Justicia soIs es lícita á la Potestat, com á atribució exclussiva del Quefe de Estat, ja que sens justicia no pot viure la terra. Perxó, donchs, deuen els Princeps administrarla per dret, amparant al desvalgut i socorrent al oprimit.

Usatge Ex Magnatibus, Quia Institiam Mulierebus Etiam Aluiam.

Ningú pot estar reclos á la presó sens haver comès crim fragant.

Cort de Barcelona, any 1503.

Ningú pot ésser empresonat sens exprés manament de Jutge competent.

Cort de Barcelona, any 1228.

A Catalunya no’s cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters.

Cort de Barcelona, any 1283.

Pera mellor esclariment i més prompta execussió de la Justicia, les causes i llitigis, deurán ésser tractades en les Vegueries i Batllies que s’haguessin originat.

Corts de Barcelona, anys 1283 á 1311.

Sols á instancies del Procurador Fiscal poden ésser trets de la Veguería ó Batllía en que haguessin comès el delicte, els presos i detinguts que esperessin sentencia i resolució en la causa que s’els tramita.

Cort de Barcelona, any 1422.

Atenent á sentiments de justicia, estatuhím i ordeném que’ls, magistrats del tribunal no pugan advocar ni aconcellar á les parts litigants en causa alguna que puga ó dega venir á la Audiencia.

No’ls está prohibit empró donar concelIs als jutges ó árbitres de causes, sempre i cuan les dites causes no esperin dessissió de la Audiencia.

Cort de Barcelona, any 1599.

Tots els dies juridichs, tenen forsosament de con correr al llur despaig, els Oficials, Assessors ó Escriváns de Jutge, ab el fi d’activar les causes i llitigis que en la Audiencia es tramitin i de no causar dany als litigants.

Cort de Barcelona, any 1493.

Tota causa, de cualsevol cualitat que sia, será finida dins 40 dies contadors del en que fou comensada; si’l temps no es perllongat per raó de testimonis que fossin ó s’haguessin de dirigir á parts lIunyanes.

Cort de Barcelona, any 1251.

Les causes plenaries tenen de finirse en el terme precís de 100 dies; si son apellacions en el de 50 i la causa de segona apellació en el de 10 dies comtadors de desde el en que fou incoada la causa.

Cort de Barcelona, any 1251.

Tants cuants dies se passi d’aquesta regla, perfer la resolució, els pert el jutge, relator, magistrat ó de qui fós la culpa, de son respectiu salari.

Cort de Montsó, any 1517.

Cuan algún empresonat allegui excepció de mala captura, ó guiatge erroni en lo procés, aital erro ó excepció s’ha de aclarar pels Doctors del Reial Concell, dintre’l terme de quinze dies.

Con de Montsó, any 1585.

Ab el fi de remeiar les vexacions i agravis que’ls carcellers i guardes de les presons hagin fet ó pugan fer ab els reclosos en les cases de penitencia, estatuhím que un dels Jutges de Cort, per torn, lo primer día jurídich de cada mes ve obligat á visitar les presons i cases de reclusió en la forma que mes convingui pera proveïr les anonalies ó injusticies que s’haguessin comes ó pogut cometre.

Cort de Barcelona, any 1599.

Les presons son pera custodia i no pera mortificació dels detinguts. Els Jutges, baix sa responsabilitat, cuidarán de que els presos no estigan en calabossos foscos, estrets ó humits.

Usatge de Barcelona.

Inspirantse en alts sentiments de justicia i humanitarísme, la Diputació Catalana donará salari á dos advocats i á dos procuradors pera que s’encarreguin de la defensa i tramitació respectivament de les causes en que els llitigants sian pobres i no pugan sostenir defensor propi.

Cort de Barcelona, any 1520.

Aquestos advocats i procuradors no podrán advocar ni aconcellar en cap més causa; no els hi será permés admetre cap mena d’obsequi de par!t del defensat o sa familia, i cada día juridich, durant sis hores almenys deurán visilar als presos pera poguerse formar cabal judici de la defensa necessaria.

Cort de Barcelona, any 1599.

El pledejant que sía admés com á pobre, no paga per la causa, dret de sagell de la sentencia, ni registre, ni honoraris del Escrivá.

Si l’altra part pledejant no fos pobre, sols haurá de abonar la seva corresponent part alícuota.

Cort de Barcelona, any 1503.

El delincuent pobre que no pot bestreurer fiansa personal de cap mena, prestant jurament alcansa la llibertat, interí se li tramita la causa.

Usatge de Barcelona.

DEL PACTE

Tola autoritat es contitueix i exerceix á Catalunya mitjantsant un pacte jurat de que cumplirá i fará cumplir del modo més estricte i absolut, totes les Lleis i Constitucions de Calalunya.

Corts de Montsó, any 1 289 i Gerona, any 1321.

El Gobernador General i sos Portantveus, el Regent i sos Assessors i finalment tots els ministres, justicies, oficials empleiats ó assalariats de cualsevol classe ó categoría tenen de prestar dit jurament ú homenatge en la forma que determinin les lleis.

Corts de Barcelona, anys 1299 i 1413.

Es nul i sense cap valor tot acte executat ó tota previsió donada sense haver complert aquest fonamental precepte.

Corts de Barcelona anys 1493 i Montsó 1470.

Pera ferse cárrech de la importancía que nosTres majors donaven á n’aquest extrém essencial, TranscribIm lo que digué l’ilustre jurisconsult calalá Guillém de Vallseca:

«Es professaba en nostra terra un tan relligiós respecte á les lleis paccionades. que avants de prestar jurament de fidelilat á un nou monarca, devía aquest, á sa vegada, jurar, avants que totes les coses, que observaría fidelment els Usatges de Barcelona, les Paus i Treves, les Constitucions de les Corts Generals i tots els privilegis generals i especials, usos i costums de la Nació i de cada una de ses Ciutats, Llochs i Viles.»

L’ acte de la jura es considerava, no com una mera fórmula, sino com un indispensable requisit sens el qual no li era lícit ni permés al monarca, exercir á Catalunya cap acte de jurisdicció, com pot comprovarse ab infinitat d’epissodis histórichs.

EL PODER REIAL

El poble catalá ha portat sempre adherit á son ésser un gran respecte i veneració á les llibertats patries.
Durant la Edat Mitjana, cuan tota la Europa se sentía trasvalsada pels horrors de iniquitats horribles, Catalunya, pacientment practicava l’aforisme d’Aristotil que diu: «el gobern de la llei val mes que el de un home».
Y es que el poble catalá ho ha sigut sempre de lliberal.
Perque les regalies que gaudien nostres avant-passats no significaven el capritxo d’un autócrata que per pomposa vanagloria es desposeeix de facultats que li son propies; tampoch representaven el fruit d’una revolta popular, sino que eren el resultant de la obra que executaren aquelles generacions model, gloria i orgull de la patria nostra.
El poble catalá era vassall del monarca sempre i cuan complis el jurament prestat á Catalunya. Si per erro ó negligencia el rei no complía lo pactat, se li advertía la contradicció, i si no s’esmenava, publicament era declarat enemich i traidor de les llibertats de Catalunya.
Perxo va estar justíssim un historiador extranger, que al estudiar les nostres institucions, referintse al gobern de Catalunya, va dir: era una república democrática ab presidencia hereditaria.Al monarca de Catalunya li era lícit publicar pragmáticas, sempre i cuant fóssin aclaratorias d’algún extrém duptós de les lleis de Catalunya, així com fér la concessió de privilegis i gracies á determinades Ciutats, Viles i Llochs, tant si era de sa iniciativa, com á indicació deIs Consuls ó Pahers dels respectius pobles, pero de cap manera podía, per voluntat propia, desvirtuar ó derogar les lleis y Constitucions.
Tots aquells actes reials que haguessin ocasionat dany i perjudici, agravi ú ofensa, la Diputació General de Catalunya els aplegava en volúm que remetía á les Corts pera que exigissin esmena.
La assignació que s’entregava á la casa reial, per satisfer els seus gastos, era variable, segons les necessitats que les Corts reconeixien á la Corona.
Cuant se preparava una guerra de caracter general, el rei demanava la cantitat necessaria, la Cort la discutía i emetía dictamen i la Diputació General de Catalunya recaudava’ls recursos que, ja en forma de noves contribucions ó de arbitris extraordinaris, les Corts havien acordat establir.
Les Corts no votaven mai cap subsidi mentres la Corona tingués un sol agravi que reparar.
Aquesta práctica del «memorial d’agravis» era característicament catalana.
El fet de que’l meteix Rei tingués d’esmenarse ó donar excusa en cualsevulga ofensa inferida personalment o per persones investides ab sa delegació, á un ciutadá de cualsevol categoría, no s’ha observat en cap altre poble tant rigorosament com en nostra antiga patria.
En les més modernes i avensades repúbliques, en les cuals talment sembla bategarhi l’oreig vivificador de la democracia moderna, no s’obliga á llurs presidents, á reparar aquells de sos actes que pugan esdevenir ofenses, com era de consuetut en els pobles antigament confederats de la Corona d’Aragó.

Ausent el Rei i la ReiaI Lochtinent seu d’alguna Ciutat, Vila o Lloch de Catalunya, no’s poden signar negocis ni fer provisions de reial incumbencia, sino tant soIs per el Canceller ó Vescanceller; de lo contrari es nula i no te cap valor, tota ordre major d’altra procedencia vinguda.

Cort de Barcelona, any 1365.

Com que les Constitucions i demés Lleis perque’s regeix la terra catalana, son elaborades única i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i forsa per derogar ó esmenar les dites ordenances de modo qué les ordres contraries als Usos, Privilegis generals ó especials, Capitols de Corts, Constitucions, no deuen obehirse ni acatarse ancar que fossin ó haguessin sigut dictades per el Rei ó el primogenit seu.

Advertit que fós l’erro ó contradicció, cualsevol diputat per vía d’un procurador, pot apellar contra les sosdites ordres.

Corts de Barcelona, anys 1422 i 1599.

Aquesta ordenació es un palpable exemple de la llibertat que gaudíen els catalans.
El Trono no tenia facultats suficients pera sotcavar insidiosament les lleis establertes, que avui, ab el pretext d’interpretarles fa un cmpleiat cualsevol, doncs invadint les esferes del poder lIegisllatiu, expedeix circulars que, posades en práctica, en lloch d’esplicar la llei la desbaraten per complert.
Perxo á Catalunya li cap la honra de enorgullirse d’haver proclamat inviolable la sobiranía de la lleí, precepte aquest no reconegut en cap més país del mon, fins al any 1789 en la Constitució Francesa.

Els capitans de guerra, així Generals com particulars, no usen ni poden usar de jurisdicció alguna, sinó en cuant de dret i per Constitucions del Principat els hi es lícit i permés.

Cort de Montsó en lo any 1534.

LES CORTS CATALANES

En l’any 1173 va celebrarse á Catalunya la primera Cort, «pera donar concells al monarca sobre diversos assumptes del reialme».

En ella, ademés de la clericia i els nobles i capitans de guerra, hi tingueren representació els municipis lliures.

Y pera compendrer l’esperit que imperava á Catalunya en lo referent al regiment del Estat, n’hi ha prou ab remarcar el fet de que en totes les Corts hi tenía part i representació l’estament popular, ó com diríam avui: el poble.

En la resolució de quelcuns assumtes que, ab tot hi esser d’interés general reconegut, en altres pobles eren de competencia exclusiva dels áulichs de la reialesa, á Catalunya es trovaven sots la sanció de tot el poble que cuotidianament s’aplegava en Parlaments i Corts «pera tractar del bon regiment i gobern dels assumptes de la terra».

Cort de Barcelona, any 1283.

Aquest precepte no fou instituit per vanagloria dels que’1 sancionaren sino que era la inscripció feta ordenansa de lo que venía executantse á Catalunya.

Pera provar que les Corts Catalanes eren representació de tot el poble, cal, tant sols, fichsarnos ab sa constitució.

Els diputats s’agrupaven en tres classes socials que rebien el nom de Brassos.

El poder i la forsa era lo que representava’l Bras Militar; el poder espritual i diví era representat pel Bras Eclessiastich; i el poble, en fí s’agrupava ab el nom de Bras Reial ó Popular.

Per el Bras ó Estament Eclessiastich assistien á Corts els bisbes i els abats de monestirs i priors de convents ab capítol y dominis territorials, pero no els d’ordres monástiques que per sos principis ó regles no podien posseïr béns ni dominis.

El Bras Popular es componía dels diputats elets per les Ciutats, Viles i Llochs que hi teníen dret.
Y, finalment com á representants del Bras Militar, tots els barons i propietaris de territoris ó paratges, que fossin majors d’edat.

Aixís era, que mentres en a!tres llochs la noblesa, pel sol fet d’esserho, intervenía eficasment en els afers del Estat, á Catalunya, els nobles de creació reial, com els anomenats Ciutadans Honrats de Barcelona, anque fruhissin quelcuns privilegis de noblesa, no assistíen á les Corts, car no representaven paratges ó territoris.

En aquest concepte’1 mes humilt ciutadá, que ab sa industria i ab la seva fortuna, arrivava á adquirir la propietat d’un feude, adquiría, juntament, un vot i un lloch en les Corts del Regne.

Y pera compendrer la excelencia dels usos de Catalunya. sobre’ls dels altres pobles, ni haurá prou ab esmentar que al Llenguadoch, pera ésser diputat per dret propi, á mes de la possessió de dominis, s’havía de testimoníar una nissaga noble de cuatre generacions per abdós costats i á Bretanya, Artois i Borgonya, cent anys de noble ascendencia.

Y vista aquesta ventatja que Catalunya portava en la lIegisllació d’altres pobles, no es exagerat afirmar, que si desventures funestes i sotregades fortes no haguessin estroncat el poderiu de nostra Patria, avui Catalunya possehiría un dels cossos llegisllatius mes avensats i demócrates del mon sencer.

No mes hauría calgut que s’hagués servat l’amor á la Patria i á la Llibertat, á la Democracia i á Catalunya, que demostraren possehir els diputats que en l’any 1218 en plena Edat Mitjana! estatuiren el magne i fonamental principi que diu:

«Desde ara en avant, les Constitucions fonamentals de Catalunya, haurán de ésser paccionades entre el Trono i la Nació.»

Una vegada lo any, en aquell temps que sía mes oportú, Nos i els nostres successors celebrarém dins de Cathalunya, Cort General als cathalans, en la cual, ab nostres prelats e relligiosos, barons e caballers, ciutadans e homs de viles, tractarém del bon estat e reformació de la terra; quina Cort no som obligats á fer ni ha celebrar si’ns ho impideix una causa justa.

Proposició d’en Pere II en la Cort de Barcelona del any 1283.

En lo primer diumenge de cuaresma, anyalment se celebrará la Cort sosdita.

Cort de Barcelona, any 1299.

Tant sols en cas de guerra, aussencia ó enfermetat ó altra causa justa, pot obrir la llegisllatura, la reial consort ó el príncep hereu si les Corts aproven la delegació.

Cort de Barcelona, any 1299.

Ab el fi d’evitar abusos, d’aci en avant no será permés assistir á les Corts á cap membre de la reial familia.

Cort de Perpinyá, any 1351.

No es permés á cap empleiat públich, ú oficial de la reial casa, capitá de guerra, soldat ó altre estipendiat de cualsevol classe ó categoría, formar part de la Cort, ni intervenir en les decissions ni acorts dels Brassos ni l’esser procurador ó secretari d’un Estament.

Cort de Barcelona, any 1702.

Com que la assistencia á les Corts es un dever, els membres que hi faltin no están exempts de complir totes les ordenanses dictades i aprovades per la llegisllatura i malgrat sa contradicció no podrán queixarse d’agravis.

Cort de Lleida, any 1301.

Els diputats que sian elets en representació del Estament Popular, deurán tenir de fichso, el domicili en la Ciutat ó Vila que’ls hagués confiat la representació, car altrement no serán admesos en les Corts.

Cort de Montsó, any 1553.

Els Concells de les Viles ó Ciutats que tinguin diputats á Corts, fiscalítsarán la conducta dels representants del poble, dirigint els seus actes, aconcellantlos en sos dubtes i arrivant fins á desautorisarlos si tan greu fós la desobeïensa.

Corts de Monlblanch, any 1307 i Montsó, anys 1553 i 1585.

Tots els documents expedits per les Corts, van sagellats i firmats per els presidents dels tres Brassos. Els processos ó actas generals se guardaran en l’Arxiu de la Corona d’Aragó; els del Bras Eclessiastich en l’Arquebisbat de Tarragona, els del Militar en el de la Diputació General de Catalunya, i els del Popular en el del Concell de Cent de Barcelona, ab el ben entés de que els escrivans no serán pagats ab renumeració alguna fins á que hagin posats els dits Processos en els seus llochs corresponents.

Cort de Montsó, any 1510.

DELS EMPLEIATS

Sols els catalans poden tenir i exercir á Catalunya empleo publich ó jurisdiccional.

Aquesta clausula anotada avui en tots els códichs, constitucions i lleis de la terra, fou estatuïda per les Corts celebrades a Barcelona en l’any 1291.

Si d’aquí en avant, per algun empleiat publich fos fet dany ó perjudici á quelcun ciutadá de Catalunya será inmediatament reparat.

Cort dc Barcelona, any 1210 i Montsó, any 1289.

No li es permes á cap usurer tenir ofici ú empleo publich.

Cort de Barcelona, any 1311.

Ningú pot exercir á Calalunya mes d’un empleo de jurisdicció.

Cort de Barcelona, any 1299.

Si algún aspirant á empleo publich hagues promés donar, directa ó indirectament diners ó quelcuns efectes á persona determinada, dignatari ó altre empleiat per lograr la obtenció de algun empleo temporal ó perpetuo ó de jurisdicció, si, esbrinat que fós,hagues ja obtingut el sosdit empleo, será perpetuament inhabilitat, i al que hagués admés els diners, pagará una penyora cual import será del doble de lo que hagués rebut.

Cort de Barcelona, any 1422.

Si algún Assessor, Portantveu, Ajudant ú Oficial, regint algún destino, de jurisdicció, delinquís ó fés injuria á alguna persona, Dignitat ó Institució, á més de sa destitució inmediata será entregat, com un altre ciutadá cualsevol, als tribunals de Justicia.

Cort de Montblanch, any 1333.

Si algún Algutzil ó empleiat publich, excedintse en el compliment de ses atribucions, injustament deté ó fa empresonar á algú, á més de pagar forta penyora, es privat perpetuament de exercir tota mena d’ofici publich.

Cort de Montsó, any 1510.

Perla llur propia dignitat i á fi de moralisar el servei de empleiats puhlichs, no li es permes á cap assalariat del comú, admetrer ni fruir cantitat, donació, obsequi ó pensió que indegudament li oferissin persones ó corporacions que ab lIurs disposicions ó actes hagués complagut.

Pragmática del 17 de Setembre de 1479.

Ab el fi d’assegurar l’estricte compliment de les lleis que regeixen á Catalunya, cada cuatre anys se subjectarán á un procés d’informació publica, tots els empleiats de la republica, de cualsevol classe ó categoría, per reparar aquells de sos actes que sían ilícits.

Seguint aqueix sistema, el comú obté molts beneficis i utilitats, donchs els agraviats obtenen esmena i reparació de aquells actes ó previsions erronies ó intencionades que els haguessin agraviat.

Si á tal hi hagués lloch, els empleiats infractors serán entregats als tribunals de Justicia.

Corts de Barcelona en los anys 1599 i 1622.

EL PORT FRANCH

ACABAMENT

Ara, per acabar, fém coneixer un del varis preceptes que les Corts celebrades á Barcelona en l’any 1702, aprovaren i estatuïren.

Com lo negoci comercial es lo mes proporcionat i útil per acarrear conveniencies i beneficis als pobles, i com Barcelona es troba situada en un paratge apte é idóneo pera desenrotllar el comers en general, d’ quí en avant, totes les mercaderíes que entrin en lo port de Barcelona, se podrán aportar sense pagar drets ni vectigals de cap mena, sino sols en cás que es consumeixin en el Principat de Catalunya.

Perxó s’ordena que tocant als murs de Barcelona, i en el lloch que sía mes apropiat, s’hi edifiqui el Dipósit ó Casa del Port Franch á fi i ejecte de que les mercaderíes que vinguin de fora i se desembarquin en la Ciutat de Barcelona estigan ab la custodia deguda.

Ja ho veiéu, dues centuries enrera gaudíem franquicies hermoses de que avui careixém en absolut.

En l’estat actual de coses, l’esfors conscient d’una societat treballadora te de subjugarse á la inepcia d’un Estat vensut pel temps i les idees.

Pero á despit de les vexacions que sofrím, Catalunya renaix de ses cendres. I tenint perseverancia en la nostra acció i fe en les nostres obres, triomfarém en la lluita empresa.

1 un’altra volta Catalunya tornará á ésser l’ espill dels pobles lliures.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *