DE COM UN ESTAT ANTIEMPRESARIAL ESDEVÉ ANTIDEMOCRÀTIC

MIQUEL MANUBENS . . . . . . .De la noblesa castellana al Ibex35

Escolto repetidament a la ràdio la comparança que fan alguns tertulians entre l’esforç fiscal dels ciutadans i el que fan les empreses, i no entenc com en trenta-cinc anys de pseudodemocràcia molts postulats estúpids no han evolucionat. Per exemple, per què no comparen el que paguen els advocats amb el que paguen els semàfors? La comparança seria igual d’estúpida. Una empresa ha de tenir com objectiu donar beneficis, i aquests, o bé es guarden per a fer inversions futures que mantindran o faran créixer els seus llocs de treball, o bé es reparteixen entre els seus accionistes, els quals ja paguen impostos d’aquests diners quan els reben.

Mentre hi hagi gent amb dites mentalitats obtuses no sortirem del pou. Hi ha un problema greu, milions d’aturats, molts d’ells ja amb les prestacions finides, mentre i hi ha qui es preocupa de que les empreses paguin més per a solucionar el problema d’avui, no volent veure que això, per contra, ho acabarà d’espatllar tot.

Els impostos els han de pagar els ciutadans, que són en definitiva els qui tenen capacitat d’escollir entre els diversos postulats polítics. Si cedim els deures tributaris a les empreses, també, en justícia, els hi hauríem de cedir la capacitat decisòria, però això ens portaria a un sistema on la política la marcarien els lobbys empresarials. És això el que volem?

Les empreses, de fet, no haurien de pagar res per anar bé, ni tan sols ser recaptadors dels impostos i quotes dels seus treballadors. Pagant l’IVA ja paguen la diferencia entre l’IVA client i l’IVA proveïdor, o sigui ja paguen IVA sobre les nòmines i el benefici.

I tots els altres impostos que paguen les empreses, per elles o en nom dels seus treballadors s’haurien d’eliminar. Els impostos els pagaríem els ciutadans, inclosa la Seguretat Social.

Amb aquest sistema impositiu els ciutadans s’adonarien de la realitat del que paguen, serien molt més exigents amb la gestió dels seus diners, de les seves contribucions, i no permetrien malbarataments d’aquets diners ni bestieses per pur electoralisme, com fins ara ha succeït; tothom es pensava que les coses les pagava «papà» estat i a l’estat els diners li queien del cel.

El veritable greu problema avui en dia no és la gran quantitat d’aturats, sinó que no es creen noves empreses. I no es creen per molts motius: perquè els lloguers continuen essent massa alts, perquè es permet la importació de productes de baixa qualitat que es podrien fer molt millor aquí, perquè els costos dels impostos laborals són altíssims, perquè muntar una empresa en aquest país és una feina heroica i, bàsicament, no es creen noves empreses perquè la majoria dels autònoms en atur i sense prestació —abans empresaris— estan ara marcats amb una creu vermella a les llistes del sistema bancari.

Aquesta és una gran paradoxa: el mateix sistema bancari que ha carregat fa anys a pèrdues les quantitats dels préstecs impagats per les empreses que han tancat, sistema que ara ha rebut els diners de tots els contribuents per a sanejar-se, segueix tenint marcats als avaladors d’aquests préstecs que són els que podrien, si els deixen, crear les noves empreses necessàries per a donar ocupació. Als bancs tot se’ls perdona, però al petit empresari al que les coses no li han anat bé ha estat marcat de per vida malgrat, en la majoria de casos, aquests empresaris han hagut de tancar les empreses per manca de finançament …perquè els banquers estaven enfeinats amuntegant totxos.

I ja no parlem dels grans morosos del estat, les administracions,  passant-se per l’engonal les seves pròpies lleis han provocat, endarrerint-se en els pagaments, un gran nombre dels tancaments d’empreses proveïdores.

Espanya no té solució, just per això no serà rescatada per Europa. Els espanyols no ho volen, i els europeus ja s’han adonat que no serviria per a res. Si Espanya fora rescatada s’acabaria aquesta «economia» que només mira pels interessos de la Llotja del Bernabeu, on s’adjudiquen obres sense cap criteri de necessitat ni rendibilitat, només per a tenir ocupats els treballadors de les empreses dels contractistes que alhora financien els dos grans partits espanyols, la Falange blava i la Falange vermella.

Els espanyols saben que si els homes de negre europeus anessin a Madrid tot això s’acabaria, i que els interessos dels partits i de l’Ibex35 ja no seria allò important, perquè només ocupen un milió de treballadors. Les solucions dels homes de negre serien les lògiques i normals per a guarir les malalties que té Espanya.

Els homes de negre saben que quan una empresa amb disset seccions no te solució, l’única manera de salvar quelcom és dividir-la mantenint en empreses noves les seccions rendibles, per tant la solució de la independència catalana, si la venem ràpid i bé, pot ser ben vista fins i tot pels homes de negre.

Espanya està podrida, però això no és nou, ho ha estat sempre, des del pacte visigots-esglèsia que configuraren unes classes dominants, passant pels nobles castellans de l’Edat mitjana que no havien treballat mai, substituïts per l’actual casta madrilenya postfranquista de la Llotja del Bernabeu. Diferents cognoms (o no) però els mateixos fets. Viure a l’espatlla dels que treballen i robar tot el que es pot de la hisenda pública.

Castella va viure segles de robar o cobrar pàries als reialmes musulmans fins que els hi van prendre tot. Desprès van robar als jueus, desprès van robar tres-cents anys a Amèrica, i en fa 300 que viuen de robar-nos a nosaltres, als perifèrics, als no constitucionals, als (segons ells) assimilats.

S’omplen la boca invocant l’estat de dret i la legalitat, però no tenen cap inconvenient en autoritzar augments de preus a companyies de serveis amb efectes retroactius (mireu les vostres ultimes factures d’Endesa, si us plau), o bé de retallar uns sous pactats per convenis o, fins i tot, publicats en butlletins oficials. I si alguna llei contradiu els seus postulats polítics aleshores canvien el significat de les paraules al Diccionari de la seva Llengua. Quina seguretat jurídica té la gent d’un estat on poden passar aquestes coses?

Diuen que el gran problema que tenim és el nombre d’aturats. Per comptes de fer pedaços les lleis laborals que no ens han portat enlloc, el que s’ha de fer és canviar de dalt a baix tot el sistema laboral. Fem tornar a escola els nois sense formació —les escoles són buides a partir de les 5 de la tarda—, reciclem els aturats, tots, que vagin cada dia a escola nocturna, i potenciem l’ocupació (amb rebaixes d’impostos) per a les franges d’edat entre 16 i 25, i entre55 a65. No hi ha altra manera. El problema no és tenir tants aturats, el problema és que tots aquests aturats, pel fet de ser-ho, no contribueixen, ans al contrari, molts d’ells ens costen massa diners.

I amb tot això segurament no solucionarem el problema, però el reduirem el suficient com per a adonar-nos que potser, al contrari del que s’ha fet, s’ha d’avançar l’edat de jubilació, s’ha de retardar la de poder treballar, i s’ha de repartir el treball que quedi. I amb el que es recapti dels ciutadans que treballin s’ha de veure el que es pot fer, mantenint el benestar social europeu, i el que es pugui fer, amb costos raonables, sense menjadores polítiques, amb bona gestió i amb criteris de rendibilitat, ha de ser el límit de despesa que es pugui fer. Ni un euro més!

Un cop canviada la mentalitat envers les empreses ens adonarem que si realment volem ser l’Holanda del Sud, hem de canviar moltes coses més. En primer lloc les lleis electorals, el finançament dels partits, i tots els avantatges que tenen els polítics mentre (i després) ocupen un lloc públic. Els que guanyin les eleccions a un govern, a governar, i els que les perdin, que tornin a treballar. Els diputats o regidors, que es reuneixin els dissabtes, i treballin a la seva feina la resta de la setmana, i així en tot lloc públic que no sigui necessària la plena dedicació. Si als diputats els cal allotjament, que se’ls proporcioni, però ni un diner públic a les seves butxaques. Les empreses on els polítics treballin que siguin compensades per la administració els dies que no puguin anar a treballar. S’ha d’acabar amb tots els privilegis de la classe política. Tots!

Oblidem ja les discussions entre un dèficit 1,5 per cent o un dèficit 0,7 per cent. De debò no entenc com els polítics poden partir de la base de tenir cap dèficit. Un polític que en la seva gestió generi dèficit, que plegui, però immediatament. Sense explicacions, fora! A veure si tots plegats comencem a aprendre com van les coses en països normals com EUA o Suïssa o, als catalans, si no canviem de mentalitat deixar de ser espanyols no ens servirà de res.

Dissortadament, en un país que té un Parlament que crea una comissió per a valorar la possibilitat de fer una consulta per a veure si tenim dret a decidir de ser un estat «propi» o «impropi» de «persones humanes», poca cosa es pot esperar. Macià va trigar nou dies en fer redactar un estatut. Els d’ara van trigar tres anys. Deu ens en guardi del que poden trigar a resoldre alguna cosa en aquesta comissió.

Ara per ara l’únic que coneixem del treball d’aquesta comissió és un document realment decebedor, que ignora totalment la història constitucional catalana i tota la història política anterior a 1936. És un greu error estratègic. Ja sé que molts em direu que és un pas endavant, però això també m’ho deien molts altres quan no vaig voler votar ni la Constitució espanyola ni l’Estatut. Tornem a ser on érem fa 34 anys.

El temps ens ha donat la raó, i aquest document, si quedés aixì, seria el d’uns espanyols emprenyats pel maltractament del govern central, que volen separar quatre províncies, i poca cosa més. Digueu-li Catalunya si voleu, però les quatre províncies no són Catalunya, són poca cosa més que el Comtat de Barcelona i alguns afegits. Tan fàcil que seria, en compliment de l’acord CiU-Erc, annex I, apartat 1, proclamar la Devolució de les Constitucions catalanes, sense haver de renunciar a reclamar cap territori ni a les oportunes indemnitzacions de guerra i pels 300 anys d’esclavatge. Només així podríem començar a canviar les mentalitats, tornar a ser lliures en un país lliure.

www.miquelmanubens.cat

Deixa-hi una resposta

*

captcha *