13-11-1137 Abdicació del comte Ramir d’Aragó a favor del príncep de Catalunya

 

 

El 13 de novembre de 1137 Ramir II anomenat “el monjo” rei d’Aragó abdica i ordena a tots els seus nobles i vassalls que a partir d’aquell dia tractin a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona com a rei, i ho feu amb les paraules TANQUAM REGI, reservant-se però la ostentació del títol per a ell i per a Ramon Berenguer el de Príncep Dominador d’Aragó, però amb tota la “potestas” reial. Des d’aquell moment el domini d’Aragó passava al titular del comtat de Barcelona de manera hereditària, encara que fins i tot la filla de Ramir, Peronella, fos repudiada, una clara separació del domini efectiu i la ostentació formal del títol, que si ostentà Peronella després de la mort del seu pare Ramir Sanxes, però el domini, la potestas, passava directament de Ramir a Ramon Berenguer.

Ara bé, la pregunta és: era Ramir Sanxes el legitim rei d’Aragó. I encara un altre que oblidem per suposar-la evident: era Aragó un regne? Començarem responent la segona: Les terres aragoneses, eren part del Regne de Navarra, mai havien constituït un regne, eren els antics comtats de Sobrarb i Ribagorça, més les terres conquerides en nom del Rey de Navarra, descrites en el testament de Sanç a Ramir primer com les terres compreses entre Matidero ( Boltanya) i Vadoluengo (Zangoza).

A la mort d’Alfons “el bataller” Rei de Navarra ( gratia Dei Aragonensium et Pampilonensium rex) aquest, en un testament estrany i únic en l’època deixa el seu regne (Navarra) en terceres parts a les tres ordres militars, i com a hereves foren reconegudes per el Papa. Els nobles pamplonesos, no satisfets amb el testament, no l’acataren i nomenaren rei de Navarra a Garcia Ramires, net d’un bastard reial de Navarra i una filla del Cid.

Els aragonesos, per no voler seguir depenent dels navarresos, anaren a a buscar el germà d’Alfons, Ramir que feia quasi quaranta anys que estava en un monestir i que acabava de ser anomenat Bisbe. Això va passar l’any 1134.

Tenim doncs a Ramir com a Rei d’Aragó, després d’un “cop d’estat” de la noblesa aragonesa en no acceptar el testament del rei legítim ( de Navarra) i que com era fill de rei, doncs apa, rei també. No fou mai reconegut per el papa, condició indispensable en aquell temps. Fou obligat a casar-se per a tenir fills, i tingué una nena, Peronella

Amb un regne inventat, que se li desfà entre les mans per rebel·lions internes de la noblesa i perquè des de Castella estan envaint-li el territori.

Tinguem en compte que Ramir va ser entregat per el seu pare a la vida monacal als set anys i que als quaranta sis era bisbe, per tant és del tot coherent suposar-li una cultura i formació en el estudi força amplia, es a dir, no era un llec, més aviat un home amb cultura i criteri. Podia triar sotmetre’s a Castella, que portava un historial de lluites per el poder, assassinats entre germans per obtenir-lo, guerres internes i traïcions entre familiars. O bé cercar la empara del Casal de Barcelona, una nissaga de ja tres cents anys d’antiguitat, amb una clara estabilitat, on el respecte per la llei i el compliment de la paraula donada era l’us normal. A Catalunya ja existien les Constitucions de Pau i Treva, l’ordenament jurídic funcionava i tota aquesta estabilitat havia permès un progrés i un poder militar, capaç amb escreix de frenar les ànsies de conquesta castellanes i de garantir la continuïtat i estabilitat del nou regne d’Aragó. I era regne en tant que decidit en un cop d’estat de la noblesa feia TRES ANYS. No podem parlar d’un regne consolidat ni d’un rei legítim.

Ramir trià al Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, com era lògic i la decisió més assenyada per garantir la continuïtat del regne i acomplir la seva obligació i responsabilitat com a rei electe dels aragonesos.

Que feu Ramon Berenguer? Tenia la donació de Ramir, i el domini efectiu sobre el territori, però no la legitimitat ni el reconeixement de Roma, doncs les hereves legítimes eren les ordres militars. Ramon Berenguer IV pactà amb les ordres militars la cessió de les seves parts corresponents, amb el reconeixement del Papa, adquirint així la dominació efectiva i la legitimitat d’aquest domini.

A més en compliment del pacte i de la paraula donada a Ramir, com no podia ser d’una altre manera tractant-se d’un català, mai s’intitulà Rei d’Aragó. I ho seguí mantenint en la persona de la seva dona Peronella, no assumint mai la ostentació del títol. No fou fins que el fill d’ell i Peronella, Alfons I, rebé la herència de tots els dominis del seu pare, que el Comte de Barcelona ostentà el títol reial que com a tal li pertanyia.

Així doncs podem afirmar que ni Ramir era rei ni Aragó un regne abans de estar sota domini efectiu del comte de Barcelona, i que en compliment de la paraula donada per el seu pare el primer sobirà que reuneix el domini efectiu d’Aragó i el títol de rei (en tant que comte de Barcelona i condicionat al mateix) és Alfons I.

I per sempre més el Comte de Barcelona, complint el compromís amb la nació Aragonesa en tant que el seu sobirà, no la annexionà com un territori al seu domini si no que li respectà lleis, llengua, drets i autonomia en el govern, essent un estat confederat al principat de Catalunya, que era l’estat que tenia el que ara s’anomena estructures d’Estat: notari major, escrivà de ració, consell de guerra, etc.

Fins que caigué sota el domini de Castella durant la guerra de Successió a la Corona Hispànica, on desapareix el Regne d’Aragó, es privat de les seves lleis i llibertats, les seves terres annexionades i les seves gents sotmeses a dominació absoluta als Borbons.

La mateixa dissort li succeí a Catalunya el 1714.

Ara només podrem aconseguir la independència de tota la Nació catalana, amb la franja, els comptats nordcatalans i les Balears si l’iniciem recuperant les Constitucions Catalanes, si el Parlament català fa la Devolució de les Constitucions a la ciutadania. Altrament seria renunciar a territoris i a d’altres drets que als nostres avantpassats els costà segles d’aconseguir.

Ara es arribat el moment que hem de deixar que l’altra monarquia, la castellana s’organitzi com li plagi, i als aragonesos que amb total llibertat puguin adherir-se a la Corona de Castella o al règim foral basc-navarrès si així ho desitgen.

Ara cal que Catalunya recuperi la seva llibertat, cal que el nostre Parlament faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació i que fem d’aquests últims tres segles el que han de ser, una anomalia històrica.

Visca Catalunya Lliure!

  1. Miquel Manubens Respon

    L’article anterior es un article polític, i per tant s’han omès dades i dates. Però com veig que molta gent està necessitada d’informació, aquí va:

    1) El 1035 el rei Sanç Garcés III de Pamplona «el Major» donà el seu regne patrimonial, el regne de Pamplona, al seu fill Garcia Sanxes III de Pamplona. Al seu fill il·legítim Ramir li va deixar les terres compreses entre les viles de Matidero a Vadoluengo «Facta carta donationis quod ego Sanciu, gratia Dei rex, dono terra mea tibi filio meo Ranimiro, ed est de Matirero usque Vadumlongum ab omni integritate», conjunt de terres que es corresponen aproximadament a l’antic comtat d’Aragó de 925.

    2) En aquell temps Entre Navarra i Catalunya existien tres territoris: Ribagorça, Sobrarb i aquestes terres entre Matidero i Vadoluengo que ara diem Aragó però que al testament no se li diuen de cap manera, ni comptat, ni reialme.

    3) Aquest nou comtat d’Aragó es fedatari del regne de Pamplona.

    4) Quan Ramir I es nomenat rei de Pamplona signa com “reis dels pamplonesos i dels aragonesos”

    5) Sanç Ramires [fill de Ramir I] (v. 1042 – 4 de juny de 1094). Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos (1076-1094) «ego Sancius Ranimirus, gratia Dei Aragonensium et Pampilonensium rex».

    6) Pere Sanxes [fill de Sanç Ramires] (1069 – Vall d’Aran, 1104) Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos (1094-1104), comte de Ribagorça i Sobrarb (1085-1104).

    7) Alfons Sanxes «el Bataller» [fill de Sanç Ramires] (1073 – Poleñino 1134).[1] Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos, comte de Ribagorça i Sobrarb (1104-1134); rei consort de Castella (1109-1114).

    8) Alfons Sanxes «el Bataller, rei de Pamplona i comte d’Aragó deixà EN EL SEU TESTAMENT el seu regne a les TRES ordes militars. Els navarresos s’independitzaren, i els aragonesos per por de passar a dependre dels navarresos de nou, van nomenar rei a Ramir, germà del rei.

    9) Ramir II mai no va ser reconegut com a rei per l’Església romana, de la qual el regne era vassall.
    En 1136 Saragossa, Calataiud, i Alagón estaven en poder dels castellans.

    10) El nou (AUTOANOMENAT) rei Ramir II donà el seu regne al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i a la seva filla com a muller. Al novembre del 1137, Ramir II exigeix a tots els reus homes, cavallers,eclesiàstics i pedites, obeeixin a Ramon Berenguer com a llur rei (“tam quam rege“)

    11) El comte de Barcelona rescatà de les Ordes Militars, QUE EREN LES HEREUS LEGALS, les seves parts del regne d’Aragó: . Del 1140 al 1143 Ramon Berenguer signa acords amb les Ordes del Sant Sepulcre,de l‘Hospital i del Temple en que aquestes li cedien A ELL ( i no a la Petronila) les parts del regne d’Aragó “pel testament del rei Alfons”.

    12) Ramon Berenguer reconquerí mitja actual província de Saragossa que era en mans castellanes i la totalitat de l’actual província de Terol als moros.

    Els aragonesos, sense els catalans, avui serieu mitja HUESCA,

    Vinga, salutacions a tots.

    Miquel Manubens

  2. Andreu Marfull Pujadas Respon

    Con la unión el Reino de Aragón y el incipiente ‘principado’ del Conde de Barcelona nació una Corona, una dignidad alrededor de un conde y rey, pero fueron necesarios bastantes más años para su consolidación.

    Los condados primordiales de Ramon Berenguer IV eran los de Barcelona, Girona, Osona y Cerdaña, no como rey ni en nombre de un reino, manteniendo la dignidad de cada condado bajo la autoridad principal de conde de Barcelona, pero su dominio o autoridad iba mucho más allá. Los condados de Provença, Millau, Gavaldà y Carlades estaban vinculados con la Casa de Barcelona tras el matrimonio entre Dulce de Provenza y Ramon Berenguer III (1112) y le rendían vasallaje, así como los condados occitanos de Bearn, Bigorra, Comenge, Carcassona-Besiers, Melguelh y Nimes, todos ellos en la actual Occitania francesa. Del mismo modo fue Ramon Berenguer IV quien ya ‘dominador’ de Aragón conquistó con sus ejércitos tierras hasta más allá del rio Ebro, el actual sur de Cataluña, y prosiguió también la expansión aragonesa hacia el sur.
    http://36causas.wordpress.com/2013/12/08/siglo-xii-la-union-con-aragon-una-alianza-pactada-entre-dos-soberanias-feudales-autonomas/

Deixa-hi una resposta

*

captcha *