ALTA TRAÏCIÓ

MIQUEL MANUBENS …………………….

judas

Fa pocs anys, en un poblet d’Irlanda a un alcalde se li va ocórrer posar una parada del bus on feia anys que un veí hi aparcava el seu cotxe. La gent d’Hibèrnia (Irlanda) com els d’Alba (Escòcia) o Albion (Anglaterra) encara conserven, com abans a Catalunya (Ibèria) que el costum dels ciutadans és el que fa les lleis, i no pas les classes dirigents, i per tant, el jutge de Carrickfergus va donar la raó al veí, que continua aparcant el seu cotxe on sempre ho havia fet.

Aquesta manera de legislar és l’autòctona d’Europa, els usos i els ciutadans configuren les lleis, i és el poder judicial qui, en casos sense antecedents, estableix els precedents.

Allò que en molts tractats internacionals es determina com a “rules of Law”, en anglès, en espanyol ho tradueixen per a “estado de derecho”, però hem d’entendre que son dues expressions que tenen, de fet, significats diametralment oposats. “Rules of Law” significa alguna cosa així com “el mandat de la llei”, la llei sorgida dels jutjats que judicaven segons els usatges i el costum, no pas una llei sorgida d’estaments que s’arroguen la gènesi pretèrita de qualsevol ordre soci-organitzatiu…. Ben al contrari el “Estado de derecho” significa que els ciutadans són mers subjectes passius, receptors i no generadors…, aquest “Estado de derecho” és “la pax romana” sorgida de “La Lex”, això és “la llei de l’Impèrium” i no, com ens volen encolomar, “l’imperi de la llei”. I aquest “estado de derecho” s’imposa a les províncies (en llatí, territoris per als vencedors).

La democràcia es fonamenta en la convicció efectiva que la gent és lliure. En les societats liberals (Anglaterra i Catalunya) en què la gent té un cap democràtic no va fer falta cap “Montesquiu” que s’inventés “la separació de poders” per tal de garantir uns mínims de prevenció envers el poder absolut per què els poders judicials seguien el “rule of Law”.

Els furs, el dret foral, fedatari, ELS USATGES i el costum, són la prevenció natural de qualsevol democràcia que no vulgui caure sota el despotisme del poder absolut que mena aquella “assemblea nacional” que va esdevenir de substituir “el poder del monarca” pel “poder de l’Estat jacobí” que es va arrogar el poder absolut negligint, justament, els usos i costums.
És obvi, emperò, que per a valorar els furs fa falta haver estat “poble” en el nostre cas, de “pobles ibers”.

Més endavant, els pobles expansionistes, i per tant cabdillistes: romans, gots (francs i visigots) i àrabs, ho espatllaren tot. I els catalans vam tenir la dissort d’haver-los de suportar a tots ells. Els castellans, ben al contrari, s’hi troben ben a gust amb aquests altres tipus de política, doncs són, percentualment, més descendents d’aquests que no pas dels autòctons. Ho porten a l’ADN històric i polític.
De fet els castellans no haurien d’invocar la Constitució Espanyola sinó el III Concili de Toledo , on el pacte entre església, exèrcit i la classe funcionarial configuraren el que avui en dia denominem la Casta de la llotja del Bernabeu. Allí va començar tot per a ells.

Ben al contrari, les Constitucions Catalanes no són un principi, sinó un recorregut, un final que es pot reformar i actualitzar. Les Constitucions Catalanes beuen dels antics Usatges, igual com als pobles de la Gran Bretanya, on el costum és llei.

Quan Francesc Pujols parlava de pensament català es referia precisament a això, Catalunya no és un ADN especial, però la convivència fa que gent d’altres contrades adopti aquest pensament, gràcies precisament a la llengua. La llengua ajuda a la cultura democràtica. Plantejar una futura Catalunya independent bilingüe, o mantenir organitzacions nacionals foranes clarament diferenciades, és alta traïció a Catalunya, és mantenir un quintacolumnisme que tard o d’hora ens voldrà cobrar la seva hipoteca. És un greu error de l’esquerra fer operacions estratègiques d’aquesta classe. Però això no és nou.

Aquesta estratègia ja la criticava Gaietà Soler (1863-1914), qui deia que: «a Catalunya hi havien dos programes oposats”, el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit a promoure una restauració social benèfica … [de] la fe i les costums socials i jurídiques de … Catalunya per una banda, i de l’altra l’indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit a aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat…». Per aquesta raó culpava als liberals i esquerrans d’erosionar els fonaments de Catalunya i sospitava de llur veritable patriotisme. Malgrat que Gaietà Soler tingué una considerable influència a la seva època, el nacionalisme català liberal i laic va guanyar la batalla a llarg termini, fent desaparèixer alhora la lògica reclamació de les Constitucions.

Fins aleshores, des de 1714, els catalans sempre havien reclamat la devolució de les Constitucions Catalanes, però les esquerres, i la seva visió provincialista (Constitució de l’Havana (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928), ho van espatllar. Somiaven platònicament en una nova Icària, en un nou estat, quan el millor estat que poden tenir els catalans és just el que tenien fins a 1714, perquè estava construït pels mateixos catalans durant quasi 500 anys. Vendre ara que construirem un “nou estat”, és alta traïció envers tots els catalans de totes les èpoques que lluitaren contra tots els invasors que ens volien imposar un pensament aliè, provincial, i de “estado de derecho”.

La casta empresarial espanyola utilitza diverses tècniques per tal de corrompre els usos i costums. És tant contrari al dret ciutadà que les companyies de serveis públics us variïn les condicions cada cop que els rota com que un ministre espanyol faci una llei que lamini competències autonòmiques. És tant greu que una caixa us cobri una despesa per una gestió que ni fa, ni li heu demanat que faci, com que a Madrid es facin lleis contràries a la ciutadania. I el més greu de tot és tenir diputats i senadors, que només pel fet de seure allí, en son col•laboradors. Totes les petites cabronades de bancs i empreses de serveis no només els beneficien econòmicament sinó que ajuden a crear acceptació de coses més grans perpetrades pels senyors diputats i senadors. És “estado de derecho” pur i dur.  És convertir-nos cada cop més en súbdits d’un reialme absolutista, on com a la Castilla medieval “el rei es senyor de villas y haciendas”, i la seva versió actual és que les companyies de serveis (que mantenen els partits espanyols) o la Hisenda inquisitorial espanyola son amos dels vostres estalvis amb la inestimable col•laboració de la “vostra” entitat bancària. Corrompent els petits costums ajuden a canviar-vos els grans.

El 27-N votaré INDEPENDÈNCIA, però és necessari després no precipitar-nos i tenir clar quin és el futur que volem, si els hiperventilats no ho espatllen tot, com acostumen històricament.

Si hem de marxar amb presses, acceptant com diuen alguns necis pagar una part del deute públic espanyol i crear un “nou estat” que després ja veurem com serà, amb mi no conteu. Fins les eleccions  tenim temps per a obrir un debat de quina Catalunya volem, i si pel camí els de Podemos declaren la fallida de l’estat espanyol, ens sortirà més barat el viatge.  Tot polític, economista, o intel·lectual català que exhibeixi l’argument de pagar una part del deute espanyol a canvi de pactar amb Espanya la nostra sortida o es un babau i directament treballa per l’enemic. I si te presa, es que no es un babau.
Per a mi tota DUI que no contemples la recuperació de les Constitucions Catalanes seria alta Traïció. Alta traïció a tots els nostres avantpassats que moriren defensant-les, a tots els que han mort aquests 300 anys defensant la seva recuperació. Una alta traïció a valencians, balears, rossellonesos i habitants de la franja de ponent que a les Constitucions Catalanes tenen reconeguda la seva pertinença a la NACIÓ CATALANA.

També seria alta traïció arribar a un pacte amb Espanya que ens mantingues dintre del seu estat, si aquest, tot i recordar les Constitucions Catalanes, ho fes incompletament i/o oblidant els drets nacionals, llengua i cultura de balears i valencians.

I és just per això tanta insistència d’alguns en un “nou estat”. Jo no vull un “nou estat”, vull l’estat que teníem el 10-09-1714, amb aquella mentalitat liberal, de respecte als usatges i on l’administració (INCLOSA LA DE JUSTÍCIA) està per a SERVIR, no per a fer lleis noves

I si, ARA SI TOCA parlar d’això, i és el que hem de fer ara, perquè o tenim clar el que volem fer, o no val la pena lluitar per una espanyeta del nord-est.  Si és així, parin, que jo em baixo, i des de fora DENUNCIARÉ LA vostra ALTA TRAÏCIÓ

Miquelmanubens.cat

 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *