DIUMENGE DE GLÒRIA, ARA TOCA COHERÈNCIA NACIONAL

sobira

Ja hem arribat, ja hi som. A partir d’ara no us deixeu tornar a enganyar. No fa falta cap votació més. No tenen cap dret a demanar que tornem a votar els qui o han votat en contra o no han volgut participar. Hem votat sis cops, i hem guanyat sis cops. Les quatre grans manifestacions dels 11-S, el 9-N i el 27-S ja deixen clar el resultat de què volem. Punt.

A partir d’aquí no hem d’acceptar tornar a començar res. Els que no han volgut participar ni incorporar-se al debat ja no hi són a temps. Els nous que apareixen ara prometent-nos unes reformes on afirmen que ho arranjaran tot, no tenen cap credibilitat, doncs només són els becaris dels quals aquests anys ens ho han negat tot o dels que han fet falses promeses.
Prou de gomets, plastilina i samarretes de colors, ja no som a P3. Hem aprovat, amb bona nota. Ja hem dit alt i clar al món que som una Nació que vol recuperar el seu vell estat, comportem-nos com un Estat a partir d’ara.

Els polítics tenen un mandat clar, no és precís que ens facin tornar a fer festivals de carrers, ni fer-nos fer de majorettes.

Hem de deixar clar quina nacionalitat vol tenir cadascú lliurement, o fins i tot és possible que hi hagi gent que vulgui tenir les dues. Perfecte. Però ha de quedar clar a quin estat vota cadascú. Els estrangers comunitaris poden votar a les eleccions municipals i aquest dret s’ha de respectar, però just fins aquí. La nova Constitució l’han de votar els catalans i només els catalans, com a qualsevol estat normal europeu.

Espanya ha de continuar pagant les jubilacions i pagar les dels nous jubilats que han cotitzat al sistema espanyol com fan els francesos als estrangers que han treballat en aquell estat. Només a partir que la recaptació la faci la Seguretat Social Catalana es generaran futurs drets de cobrament de prestacions per l’Estat Català.

De la Unió Europea i de l’Euro no ens hem de preocupar més enllà que a partir d’ara se’ns obrirà un nou front de discussió. Com deia Alexandre Deulofeu, Catalunya la mare cultural d’Europa, ha de dotar a la UE de la coherència racional. És una incoherència que la UE exigeixi retallar pressupostos i en canvi tingui un munt de funcionaris que no saben ni traduir un petit paràgraf de text de l’anglès a l’espanyol, i és una manca total de coherència que existeixin dues seus per al mateix Parlament Europeu. Europa es Madrid però a lo bèstia, i allí tindrem molta feina a fer, tanta que potser hauríem de valorar molt bé si ens interessa.

Tots els conflictes al món sempre els ha creat l’economia, el nostre no hi és aliè. Quan l’economia anava bé, els independentistes érem quatre gats. Però hem de tenir en compte que el nostre adversari espanyol ha estat l’únic estat del món que sempre ha participat en conflictes en contra dels seus interessos econòmics. Sempre han preferit la ruïna a parar un conflicte on res no guanyaven. És curiós que l’únic conflicte resolt per Espanya sense problemes fos la independència de Guinea Equatorial amb independència concedida per Franco.

Estem en una situació econòmica molt fràgil a Occident, amb una bombolla del Deute Públic que tard o d’hora esclatarà. El taló d’Aquil·les de la discussió amb Espanya serà valorar quina part del seu deute assumim, i aquí és on hem de posar-nos forts, per a poder aconseguir avantatges posteriors. Tot el deute espanyol l’han creat ells fent obres megalòmanes, innecessàries i insostenibles econòmicament, cap d’elles a Catalunya, perquè alhora aquestes obres servien per a finançar indirectament els seus partits o els seus Ajuntaments. L’altre deute, el que diuen que és de la Generalitat, també l’han creat ells, amb les constants retallades que sempre afectaven la Generalitat, però no afectaven els seus AVEs ni Castors. Per tant, cap dels dos deutes els hem d’assumir d’entrada, a menys que restin d’aquest tot el dèficit fiscal patit per Catalunya en tot aquest període. No hem d’acceptar d’entrada pagar res, perquè a més, segons les lleis internacionals es Deute Odiós.

Ara imagineu-vos que no assumim cap part del deute d’Espanya, i alhora l’Estat espanyol ha de pagar les nostres jubilacions sense cobrar les nostres cotitzacions mensuals a la Seguretat Social. On va a parar Espanya en aquestes condicions? Just, això que acabeu de pensar, però tampoc es tracta d’això, perquè no ens interessa si tenim mentalitat d’Estat, del nostre Estat.

No hem de deixar-nos tampoc enganyar pels nostres polítics. Porten anys dient-nos que sense dèficit fiscal no tindríem retallades en el benestar social. Si ara assumissin part del deute de l’estat espanyol, gastaríem els diners del benestar social en pagar deutes que no son nostres. Hem de tenir un racó preparat per si Espanya fes implosió i deixes de pagar les nostres jubilacions, cosa gens descartable en un país que té el record mundial de fallides d’Estat. El dia que exploti la bombolla del deute d’Estat, Espanya serà el país de tot Occident que més la patirà, sobretot si nosaltres (i el nostre PIB, i els nostres impostos) ja no hi son. I això passarà molt aviat.

Per tant, seria de tontos, tenint aquestes cartes a la mà, renunciar a reclamar-ho tot. Absolutament tot. Tots els llibres, obres d’art, i peces històriques robades en les guerres que ara són a Madrid a Museus, Biblioteques o Sales d’Oficials de casernes de l’exèrcit espanyol. Tots els quadres que la hisenda espanyola ha acceptat com a pagament en espècie a contribuents catalans, siguin particulars, empreses o els mateixos artistes ja senils, enganyats i acollonits pels inspectors d’hisenda poc abans que morissin. Tot. Ho volem tot.

I per a tot això haurem de negociar amb Europa, un jutge que és art i part, ja que va ser gràcies a ells que Catalunya va perdre les seves Constitucions, per involucrar-nos en una guerra europea que enfrontava l’absolutisme amb el liberalisme. Si Europa vol ser jutge, no pot ser part i hauria de forçar a les potències signants o als seus hereus l’anulació del Tractat d’Utrecht, veritable pare del Decret de Nova Planta i demanar a Gran Bretanya i els EUA com a estats successors d’Anglaterra, el compliment del Tractat de Gènova de defensa militar perpètua de les Constitucions Catalanes. Només així poden ser jutge imparcial.

Si els europeus no ho accepten, sempre podem entrar a la EFTA, i declarar-nos Estat Lliure Associat als EUA, i tenir com a moneda el dòlar, i del deute d’Espanya ja s’encarregarà el BCE que és qui ha deixat els diners als bancs espanyols que en son els tenedors del deute. Cap problema.
Sortir d’Espanya per continuar a l’Europa de les retallades, a l’Europa que ens vol com a subfàbrica, o a l’Europa de reunions interminables per acabar ajornant les decisions, i amb dues seus per al mateix Parlament, que voleu que us digui, es molt d’esforç per a ben poc profit.
És l’economia companys!. Si Catalunya esdevingués la plataforma a Europa de les empreses americanes, si fos un país que aportés l’I+D de la creativitat de la seva gent a empreses pròpies, si fos un aliat militar d’anglesos i israelians, i fora l’entrada dels productes xinesos a Europa, ens sortirien tantes núvies com volguéssim.

És el moment ja de treure les Constitucions Catalanes de les biblioteques, reclamar les nostres banderes, i fins i tot demanar que treguin els símbols catalans del seu escut.

La declaració del Parlament que inicií el camí a la independència s’ha de basar en la continuïtat del subjecte polític, la DEVOLUCIÓ, en dir que som aquell estat que ens van robar l’11-09-1714 després de la veritable Primera Guerra Mundial. I que per tant no som un “nou estat propi” sinó que som la continuïtat d’aquell estat. Això ho entendrà tothom al món i ens reobre totes les portes. Un cop fet això les Constitucions vigents són les catalanes de 1701 i 1706, per tant s’hauran d’aprovar lleis d’esmena agrupades en àmbits: llei electoral, llei tributaria, etc. I publicar-ne un extracte resumit i entenedor.

Ja som l’estat que teníem el 10-09-1714, però no ho tenim tot encara: hem de reclamar tot el territori de la Nació Catalana com a propi. Ens emparen no només les Constitucions Catalanes que fixen que la frontera amb Aragó és el Cinca, i que les Balears i Pitiüses són indestriables del Principat, sinó també el Tractat de Corbeil pel que fa als comtats del nord, i el d’Almizrra per la frontera sud amb Castella.

I finalment, és quan s’ha de posar a referèndum el procés, les lleis i reclamacions realitzades, on només haurien de votar els posseïdors de passaport català. Els drets d’estrangeria són clars i no inclouen votar en aquest tipus de referèndum als no nacionals.

És després del referèndum quan es declara la independència total, copiant la declaració d’Independència dels EUA canviant només tres paraules: Anglaterra per Espanya, Amèrica per Catalunya i colònies per províncies. És perfectament vàlida.

Si, haurem de negociar amb Restespanya, però damunt la taula ho hem de posar tot absolutament tot. I si hem de pagar alguna cosa del seu deute, només pot ser a canvi que ens tornin tot el territori de la Nació Catalana, i ens tornin tot el robat en aquests 300 anys.

D’altra manera no val la pena perdre el temps negociant res, perquè cada dia que triguem a ser independents, ells guanyen 50 M€ que no tornen.

És hora doncs de ser coherents amb la realitat, i deixar els somnis platònics, perquè ja és hora com va dir Francesc Pujols de què: “ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari”. Portem 300 anys pagant, ja hem pagat prou.

Miquel Manubens

Deixa-hi una resposta

*

captcha *