L’ÚLTIMA VICTÒRIA: Batalla de Talamanca

No sabem quan va començar la batalla, però les forces catalanes devien passar la nit a la població de Talamanca. Probablement els borbònics ho van fer als plans de la serra del Rossinyol. Aquests començarien a desplegar-se a la matinada, muntanya avall, entre Mussarra i la riera de Talamanca. Com hem vist, la zona té una orografia realment complicada i per poder moure uns quants milers d’homes des de Mussarra, és possible que haguéssin de marxar durant un parell d’hores. Poal, al seu torn, va poder disposar el seu ordre de batalla amb molta més agilitat. Com hem assenyalat, Poal patia per si apareixien altres columnes enemigues procedents del Vallès per la ruta més directa, el camí de Mura. Si es precipitava i feia baixar les seves tropes cap a la riera i, en el moment en què estiguessin compromese arribaven forces borbòniques de Mura, podia quedar atrapat a la ratera de la vall de la riera. Probablement Poal es malfiava, i per aquesta raó va mantenir les seves millors unitats de cavalleria (el seu regiment de Sant Jaume i el regiment Amill) desplegades cobrint el camí des de Mura. D’aquesta manera assegurava el flanc dret i la rereguarda catalans i cobria una possible retirada. En un moment donat va fer baixar part de les seves forces per impedir o dificultar que l’enemic travessés la riera. Probablement els passos òptims de la riera eren els mateixos que en l’actualitat (el situat vora el molí del Menut i un gual més allunyat, davant del camí de Granera). Poal, un cop reconegut el terreny i disposades les tropes de manera segura, devia adonar-se que era una bona oportunitat per colpejar l’enemic amb força, ja que tenia un nombre important de combatents foguejats i entusiastes a la seva disposició, suport per part d’un contingent respectable de sometents de la zona i una disposició prou favorable des del punt de vista tàctic i espacial.

Davant seu hi havia uns 3.500 borbònics, però el seu desplegament era massa allargassat en profunditat. Així, podia atacar el front enemic sense que la reserva pogués intervenir a causa de la seva llunyania. Pel que sabem de la seva activitat, Poal era un comandant prou agressiu, capaç de copsar i aprofitar qualsevol oportunitat. Només d’aquesta manera es pot explicar l’enorme nombre de tropes que els borbònics van haver de disposar per frenar-lo, ja que gairebé sempre va dur la iniciativa, aprofitant al màxim les capacitats del seu exèrcit. Així doncs, Poal va decidir atacar i amb aquesta intenció va fer baixar part de les tropes cap a la riera, probablement per temptejar la situació. S’establí un intercanvi de foc amb els rosetes, que durà unes dues hores. Com que no es devien tenir notícies de soldats enemics provinents de Mura, Poal es va decidir finalment per l’atac, tot i que deixà en reserva els seus millors regiments.

Les forces catalanes van franquejar la riera i van fer retrocedir els rosetes. Probablement la gent de Segimon Torres i Martirià Massegur van travessar per la banda del molí del Menut i es van enfilar ràpidament per l’elevació en direcció nord. Potser en aquest primer atac les forces de Torres i Massegur ja van ocupar el cim d’aquest turó, els anomenats solells del molí del Menut, ja que era una posició vital per on passava el camí que permetia accedir a la zona des de Mussarra.

Havent aconseguit el primer èxit, el marquès va prosseguir l’atac, tot enviant muntanya amunt, pel camí de Granera (a l’extrem del flanc esquerra borbònic) una força important. Estava comandada pel coronel Vilar i Ferrer i comprenia un contingent important de sometents, a més del mateix regiment de fusellers del coronel, com cal suposar. També hi anava Ramon Rialp, tinent coronel del regiment de Sant Jaume, amb cent genets de les companyies de Joan Talladella, Adjutori Segarra i la d’un oficial de voluntaris. Poal no diu res sobre la possible presència del Sant Jaume. En aquest sentit la interpretació es fa contradictòria, ja que sobre el paper les tropes de Talladella i Segarra eren del regiment Brichfeus. Potser Poal va prendre les tropes de dragons i voluntaris més adequades per intentar un atac com el que pretenia però, per les raons que fossin, les va col·locar sota comandament d’un dels seus homes de confiança, Ramon Rialp. Cal observar que les tropes seleccionades eren possiblement les de la cresta i el turó, que baixarien de dret a buscar el camí de Granera, travessant la riera pels plans de la zona alta; tot seguit s’enfilarien pel camí de Granera que devia seguir més o menys el traçat actual per la vall de la pala dels Gobions fins assolir el coll de Lligabosses, dalt de l’anomenada carena del Rossinyol. Cal fer notar que, des de Mussarra, aquest camí és difícilment visible i, per tant, els catalans podien comptar amb bones possibilitats de tenir el factor sorpresa de part seva.

Tornant al centre de l’acció, l’avantguarda borbònica, formada pels rosetes, no va poder frenar el pas sobre la riera dels fusellers de Torres i Massegur. Així, mentre aquestes tropes anaven avançant cap a Mussarra, les forces del coronel Ferrer es van enfilar muntanya amunt i van trigar una o dues hores en assolir el coll de Lligabosses. Això vol dir que, com a mínim, seria migdia quan van començar a avançar pel camí de la cresta cap a Mussarra. Allà van trobar la reserva espanyola cobrint els accessos a la casa i s’inicià el combat. L’atac català podia ser molt perillós per als borbònics, ja que en cas que la força combinada de dragons, miquelets i sometent controlés Mussarra, la tropa borbònica desplegada davant de Talamanca quedaria aïllada entre dues forces enemigues. Segons Poal, tota la reserva borbònica va haver de desplaçar-se en direcció al camí de Granera per rebutjar l’atac, controlar Mussarra i garantir la connexió amb les tropes dels Gobions. La reacció va desactivar l’atac català, que hagués pogut causar una situació de pànic i desbandada amb l’encerclament de les unitats borbòniques més properes a la riera.

Al mateix temps, Poal (que podia veure des de Talamanca el que passava a Mussarra) va donar ordres a Massegur i a Torres que avancessin directament cap al cor del dispositiu borbònic. Probablement ho van fer des del turó del sud-est del molí del Menut, conquerit en foragitar els rosetes o bé ocupat precisament en aquest segon atac. Per a aquesta segona fase de l’atac, els miquelets van comptar, a més a més, amb el suport dels hússars voluntaris. Malgrat tot, els borbònics aconseguiren refusar l’atac, ja que un cop contingudes les forces de Ferrer van poder emprar part de la reserva en aquesta altra zona de combat, i probablement van fer retrocedir els miquelets de Massegur i Torres.

Per a complementar l’atac dels fusellers de muntanya, Poal va ordenar al coronel Mitjans que travesés la riera amb els seus regulars acompanyats per sometents. En estar disposats al centre català, van avançar de dret cap als Gobions, tot i que l’atac no era senzill, tenint en compte el terreny escarpat que tenien al davant. Per accedir-hi només hi ha dues possibilitats: enfilar-se directament pel camí de Mussarra i d’aquí anar cap a la dreta pels pendents dels Gobions, o bé fer servir un petit accés que hi ha just damunt d’on ara es troba la sínia de Can Valls. Tant una opció com l’altra eren complicades a causa de la presència de tropes enemigues, però Mitjans devia tenir èxit i continuà l’atac muntanya amunt. Segons la carta de Poal aquest va ser un combat força ferotge, però al final els catalans es van quedar sense municions i van retrocedir davant la resistència oferta per la infanteria borbònica. Poal adorna el seu discurs posant de rellevància el coratge dels sometents, que van arribar a combatre a pedrades. La reculada es devia realitzar pel camí de Mussarra a Talamanca. El destacament de granaders va cobrir la darrera etapa de la retirada amb descàrregues tancades, desplegats de manera que cobrissin el gual de la riera. Amb els catalans retornats a l’altra banda de la riera de Talamanca es va acabar la batalla.

Es fa difícil calcular quan va durar tot plegat, atesa la simultaneïtat dels diversos combats, però segurament ja no hi havia combats intensos cap a les tres o les quatre de la tarda. Els catalans havien atacat amb decisió i, tot i que els assalts no havien aconseguit tots els seus objectius, van provocar una forta impressió entre els borbònics. D’altra banda, i segons Poal, els enemics van patir un gran nombre de baixes. Els catalans es van retirar a la posició de Talamanca i els borbònics van recular cap a Mussarra.

 Enllaç a la informació complerta:

http://www.guerradesuccessio.cat/bat_talamanca.html

==================================================================//

ACTE 2012

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest diumenge 2 de Setembre a les dotze del migdia, en l’acte setmanal que organitzem per recuperar la memòria històrica i recuperar la plena consciència de la importància de l’Estat Català en el passat, hem recordat la Batalla de Talamanca. Una gran victòria dels exèrcits de Catalunya , comandats pel Marqués de Poal, i on es demostrà que el valor, la capacitat de combat i tàctica dels nostres combatents,  si bé inferiors en nombre, eren comparables o fins i tot superiors a qualsevol exèrcit del moment.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *