1714

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL ……….

cremades

Els ideòlegs castellans deien “la palabra del rey es ley” i acusaven els catalans de tenir-ne una idea abstracta La legislació catalana afavoria les classes populars, posava límits al poder absolut del rei i tenia beneficis socials

El 9 de gener passat Francesc de Carreras va publicar l’article Elliott i el debat català, en què s’interrogava sobre l’11 de setembre del 1714 i el paper dels historiadors. Com que l’article feia servir el format de preguntes, em prenc la llibertat de contestar-les.
Per què els historiadors no expliquen que l’11 de setembre del 1714 va ser el final d’una guerra
de successió a la corona d’Espanya provocada per l’enfrontament entre les grans potències
europees? En efecte, la guerra va començar com un conflicte successori, però dins d’Espanya
enfrontava dues concepcions del poder polític, la catalana i la castellana, radicalment oposades. Els
ideòlegs castellans resumien el seu pensament amb l’expressió “la palabra del rey és ley”. Aquests
mateixos ideòlegs recriminaven als catalans que “para ellos el rey sólo lo es in abstracto”. Cada cop
més, els historiadors consideren l’absolutisme borbònic com un parèntesi retrògrad de la història
europea, no només en matèria de llibertats, sinó també pel desenvolupament econòmic. Per contra,
al constitucionalisme català se l’ha definit com a “republicanisme monàrquic”.
Per què els historiadors no expliquen que en aquesta data els catalans no van perdre cap
llibertat, sinó únicament els antics furs estamentals? Per començar, a Catalunya hi havia
Constitucions, no furs. I és lamentable que el senyor Carreras, que és jurista, no hagi experimentat
cap mena d’inquietud per estudiar el corpus jurídic català de principis del segle XVIII. En aquest
cas, hauria descobert el que saben tots els historiadors del període: que es tractava d’una legislació
avançada, d’origen medieval però constantment modernitzada, i que afavoria les classes populars en la mesura que posava límits al poder absolut del rei i emparava beneficis socials en els àmbits de
la fiscalitat, la justícia, la guerra i el control dels ministres reials. Un fet, per cert, que explica la
desesperada resistència dels anys 1713 i 1714. El mateix Felip V es queixava amargament que “las
últimas cortes los han dejado (als catalans) más repúblicos que a los ingleses”. El revisionisme
tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van
forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar
contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita.
Per què els historiadors no expliquen que el segle XVIII, governant els Borbons, va començar la
prosperitat econòmica de Catalunya, després de segles de decadència, els dos últims sota govern
dels Àustries? Vet aquí un mite semblant al que vinculava el desenvolupament econòmic al
franquisme, una hipòtesi que avui dia té molt pocs partidaris. Per començar, és una falsedat
manifesta que els anomenats “segles de decadència”, que, en efecte, ho van ser en els aspectes
culturals, ho fossin també en l’àmbit econòmic. Les últimes investigacions demostren que el
Principat tenia una economia productiva i comercial tan dinàmica com expansiva, orientada a
l’Atlàntic nord i a la Mediterrània occidental. Aquest edifici només el va poder ensorrar una
catàstrofe humana i financera absoluta: l’ocupació militar del territori per l’exèrcit borbònic. Els
testimonis parlen d’una repressió “peor que la practicada por el duque de Alba en Holanda”.

Al seu article, en fi, el senyor Carreras lamenta que els historiadors no vulguin contestar a les
preguntes que planteja. En aquest punt podríem estar parcialment d’acord: jo crec que els
historiadors professionals haurien de donar un cop de puny sobre la taula i marcar les línies
vermelles de veracitat que no poden ser traspassades.

El problema és que els acadèmics experimenten certes reticències, molt lògiques d’altra banda,
a l’hora d’enfangar-se en debats amb els neolerrouxistes, demagogs i histrions partidistes que tant
sovintegen a les fileres dels revisionisme històric espanyolista. En qualsevol cas, el senyor Carreras
pot estar ben tranquil: estic segur que, tingui els dubtes que tingui, sempre trobarà entusiastes de
la història disposats a aclarir-los.

27 ene 2013 La Vanguardia (Català)
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL, escriptor, autor de les novel·les ‘Victus’ o ‘La pell freda’

Deixa-hi una resposta

*

captcha *