COM CELEBRAR L’11 DE SETEMBRE

MIQUEL MANUBENS…. (aquest article es de l’any 2011)

He de confessar que no he anat mai a l’homenatge que alguns partits fan a Rafael Casanova a Sant Boi. Ni tampoc, des de 1975, al que es fa a Barcelona. La raó és ben senzilla, aquest senyor era l’alcalde de Barcelona, un defensor de l’estat federal  i poca cosa mes.  En cap cas representava tot el país, ni era un patriota com jo ho entenc. Si al monument a Casanova pot anar el PP o PxCat, es que jo (i tothom que pensi com jo) sobrem.

Em sembla molt bé que les autoritats o els candidats a les eleccions municipals de Barcelona vagin a Sant Boi a retre homenatge a la seva tomba, però no és el meu cas.

Des de ben petit, l’11 de setembre sempre he anat al Fossar de les Moreres. Algunes vegades  a gaudir tranquil•lament de la diada, altres més agitades amb la presència d’algun tret, i unes poques més a observar suposats independentistes estomacar-se entre ells. Des de fa dos anys assisteixo a l’homenatge al General Moragues, davant del Palau de Mar, homenatge que penso que s’hauria de dignificar al màxim.

He anat en comptades ocasions a la manifestació de la tarda de l’11 de setembre a Barcelona. Aquesta manifestació només serveix perquè els partits “marquin paquet” entre ells, fet necessari prop d’una campanya electoral a la vista, però que ara no ve al cas. De fet penso que molta gent es pren aquesta manifestació com una indulgència religiosa on, pel fet d’anar-hi, ja ha complert per tot l’any amb el país.

No entenc que s’organitzin dinars un 11 de Setembre. Tampoc entenc cap “demostració festiva” aquest dia. No entenc perquè tots els partits tenen tot un dia la seva militància pasturant per Barcelona. No entenc que el 11-S hi hagin tantes paradetes de “mercadillo”, i fins i tot un concert. Les celebracions festives es fan de les VICTÒRIES. Per exemple tot això s’hauria de fer el 26 de gener (aniversari de la victòria sobre els castellans de 1641 a Montjuïc) i l’1  d’octubre (aniversari de l’estomacada als francesos de 1285 a Panissars).

L’11-S com a molt, s’hauria de fer una marxa SOLEMNE I SERIOSA del monument a Macià passant pel Fossar (on hi hauria d’haver una guàrdia d’honor de Mossos d’Esquadra, i  la gent hauria d’anar passant en fila, en silenci i respectuosament) fins a acabar la marxa en el monument al General Moragues. La resta em sobra tot. Tenim molt que aprendre dels americans de com s’ha de celebrar un dia nefast de la nostra historia.

Considero que l’independentisme, si vol tenir una certa coherència, ha de tenir clars un parell de conceptes. El primer, la història del propi país sovint oblidada pels propis independentistes que plantegen la legitima reivindicació com una cosa nova, com si fossin espanyols desencisats, o amb arguments economicismes que poden ser fins i tot perillosos si se’n abusa, oblidant la llarga història de constitucionalisme català i de Corts Catalanes (1283-1714),  i el segon, que no pot exhibir els mateixos símbols ni els mateixos costums que els regionalistes.
Al mateix temps considero que ens hem de treure del damunt molt del negativisme d’aquests símbols ara acceptats pels regionalistes, començant pel negativisme de l’himne oficial de la CA catalana. Em sembla molt més adequada la versió antiga dels Segadors, de la qual segur que les estrofes finals no agraden gens als regionalistes (a les armes catalans).
De la mateixa manera, si els regionalistes assumeixen amb tota absència de vergonya la bandera reial catalana, nosaltres només hauríem de fer servir l’estelada blava, o la bandera de Sant Jordi.

A mi el que em preocupa és què pensem fer, tots plegats, desprès de l’11, i fins l’11 de l’any vinent. Si ens pensem que per convocar 1.500.000 de persones a una manifestació i reclamar independència ja l’hem aconseguida, anem arreglats. Perquè esperant el miracle que els votants es converteixin en clarividents i votin independència, o bé insultant constantment a la gent d’altres partits no aconseguirem que ens estimin precisament.

Perquè si realment volem la independència hem de prescindir de què fan o que diuen el govern de la Generalitat i el de l’estat colonial. Si realment volem la independència hem de deixar de criticar i hem de començar a pencar. Constantment.

Hi ha qui diu que a l’independentisme li manca disciplina, organització i comunicació, però realment el que ens manca és oblidar-nos de l’independentisme virtual d’internet, dels blogs, del facebook, del twitter, de les cadenes de emails. Tot això és perdre el temps, i ja ens ha portat un cop al fracàs. Són eines i no els objectius. Hem d’utilitzar la intel•ligència i passar a l’acció. Molta mes intel•ligència i molta mes acció.

I no s’ha de tractar d’una acció concreta, sinó de moltes. No podem estar acampats sis mesos davant l’ordinador i nomes sortir al carrer als festivals, a practicar aquest  independentisme de samarreta. De poc serviria tenir disciplina, organització i comunicació si no es mou el cul.

O fem cas del consell d’Antoni Massaguer, “anar-hi, anar-hi i anar-hi” o no estarà mort només l’independentisme, sinó el país sencer.

//

Deixa-hi una resposta

*

captcha *